Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina

(última actualització: dijous 25 de febrer de 2021 a les 20:08)

El directori disposa d'un total de 14 religiosos que trobaràs repartits entre aquestes pàgines:

(1)2

Religiosos

3017. Sant Genís de Tapioles

Latitud: 41.64871

Longitud: 2.48018

Alçada: 278.1 m

Les restes de Sant Genís de Tapioles tal com expliquen els experts que van fer les excavacions l’any 2003, podem dir que són un enclavament molt important que cal conservar i donar-lo a conèixer en la història del poble. Fa uns dies vaig anar-hi i en el camí de pujada, abans d’arribar-hi, vaig veure un tros de teula en part colgada que per la forma que tenia era de l’època romana. Quan amb el Sr. Ricard Pascual fèiem excursions per visitar aquest lloc, ja en vàrem trobar un tros també en un altre camí, però el d’aquesta vegada es més gros. En aquest jaciment de Sant Genís de Tapioles, que va ser excavat l’any 2003, s’han pogut documentat tres fases. A la 1 es va trobar una sèrie d’estrats que donaren materials romans de l’època baix imperial datats del s.IV. A més de trossets de ceràmica s’hi van trobar 4 monedes de Constantí, l’última de les quals, va permetre precisar la seva seca de procedència, així com la cronologia. Es tracta d’un nummus de bronze de Constantí I el Gran, emesa entre els anys 310-312, procedent de la seca de Londinium (Londres). En la 2 fase, es pot dir que per les dades que es van trobar la cronologia seria entre finals del segle VII i primera meitat del segle IX. De la 3 fase es conserven els tres murs de l’església i dos enterraments associats a aquest edifici religiós. Aquesta fase es considerada alt medieval (finals del segle IX-XII) Es pot dir que l’església de Sant Genís es va construir a la segona meitat del segle IX i el seu abandó en un moment indeterminat del segle XII. A l’època de l’alta edat mitjana es quan es va repoblar la zona i aquest nucli de població va ser el que explotaven els camps i horts, així com també hi havia el culte religiós, primer en mans de la Catedral de Barcelona i després del Monestir de Sant Cugat. A l’any 862 Carles el Calp rei de França, va repartir entre els seus fidels i el bisbat de Barcelona les terres de domini reial que tenia a la zona del Montseny. En un document posterior de l’any 878 el seu fill Lluís el Tartamut confirma l’atorgament de les possessions a Frodoí bisbe de Barcelona, tal com indica el Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès. A l’any 1358 hi va haver la pesta negre arreu del país i Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles va quedar despoblat ja que la majoria de gent que hi vivia diu que va morir. Quan es va fer l'excavació en aquest lloc només hi havia un piló de pedres, i al netejar-ho va sortir les parets que avui es poden veure. Cal dir que falta l'absis i això es degut a que quan es va obrir el camí que puja serra amunt, la màquina devia treure bona part de les pedres que seria l'absis, i així va desapareixer. Veure Memòria de l'excavació de Sant Genís de Tapioles any 2003, i la Vall 59 i 382 i llibres de l'excavació.

3025. Santa Eulàlia de Tapioles

Latitud: 41.65199

Longitud: 2.48278

Alçada: 291.5 m

L’església de Sant Eulàlia de Tapioles ja surt documentada l’any 878 com a cel·la de Sant Eulàlia i Sant Genís prop de la vila de Pinells. Els últims altars que es van construir a partir de que en Josep Pradell i Cuc, va reformar i ampliar l’església, eren els següents: L’altar central hi havia la imatge de Sant Eulàlia. A l’església hi havia 4 altars més, dos a cada banda, els de la dreta eren primer Sant Roc, al costat de la porta que anava a la casa i després Santa Bàrbara al costa de l’altar major. A l’esquerra de primer hi havia Sant Antoni Abat, al costat de la pica Baptismal i la porta del cementiri, i després Santa Llúcia al costat de l’altar Major. Entre els altars de Sant Roc i Santa Bàrbara hi havia un vaixell que era un ex-vot que el va portar en Josep Pradell i Cuc com a record ja que en una ocasió diuen van estar a punt de morir, però que se salvaren per la intercessió de la santa. També hi havia un vestit del Sr. Pau Pradell i Castellar, el qual en una ocasió que se li va disparar l’escopeta, que portava en el carro i la bala va ser parada per la sivella del seu cinturó. Segons diuen en el moment just de disparar-se-li l’arma va pronuncià el nom de la santa. Segons un document de l’Arxiu d’Arenys de Mar, diu que Sant Eulàlia va ser donada a Palautordera perquè tots els seus habitants moriren durant la pesta negra de l’any 1358. Aquest fet podria ser que es confongués amb l’església de Sant Genís de Tapioles, on diuen que hi havia cases que la seva gent va mori durant la pesta negre de l’any 1358. Les excavacions realitzades a Sta. Eulàlia, com estava previst, no han ofert cap resultat sensacional, però no per això deixen de tenir un cert interès. A l’interior del temple s’hi ha trobat restes d’unes gruixudes parets de pedra, pertanyent a un edifici anterior que estava orientat de forma diferent a l’actual església. Per desgràcia no ha aparegut cap element que permeti datar-les. Així mateix, al centre de la nau, i a considerable profunditat, s’hi trobà un enterrament. Al construir-se la cripta, cap a l’any 1850, s’escapçà l’esquelet i només s’han conservat les cames. Cal suposar que el personatge que va merèixer l’honor de ser sepultat al bell mig de l’església seria algú important. Igualment, a les parets, han aparegut dues cavitats o petits nínxols, a cada banda que, estaven dissimulats per l’arrebossat; un era buit i l’altre contenia alguns fragments d’ossos que semblen humans i que, tal vegada eren relíquies. A la part exterior de l’església han aparegut també alguns enterraments, aparentment força antics; els difunts són simplement dipositats a la terra, sense cap mena de protecció, ni tan sols taüts de fusta, dels quals, si haguessin existit, s’haurien trobat els claus. Acabada aquesta fase d’excavació, que potser caldrà reprendre en algun altre sector, ara s’està fent una obra important per la conservació i bon aspecte del monument: la teulada, la qual es farà amb teules velles, que tot i ser més cares que les noves, evitaran el mal efecte que faria una coberta nova, vermella i brillant.El passat dia 1 de desembre, s’organitzà una visita per les autoritats, els representants de les institucions patrocinadores i totes aquelles persones que volgueren assistir-hi. Hi foren presents el Sr. Alcalde, els regidors de Cultura i d’Urbanisme, el President i el cap de l’Obra Cultural de la Caixa Laietana i el Gerent de l’empresa Coperfil. Tots es mostraren molt complaguts i interessats pels treballs que s’estan fent, i es complementà la jornada amb la visita a la mostra de fotografies que s’exposa al local de l’Associació Cultural Vallgorguina en la qual, a més d’algunes vistes de Sta. Eulàlia abans de la destrucció, s’hi podia veure un ampli reportatge de la tasca de restauració en curs.

3026. L'Església Vella

Latitud: 41.65063

Longitud: 2.49591

Alçada: 196.4 m

La primera notícia concreta de l’existència de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina consta en un document datat l’any 1083. Es tracta de la concòrdia feta pel noble Guillem Umbert de les Agudes i els seus familiars amb l’abat del Monestir de Sant Cugat, en aquell temps propietari d’aquestes terres. Guillem Umbert es va comprometre a no exercir cap mena de violència sobre els béns ni les persones de les parròquies que el monestir posseïa a la zona, entre elles, la de Sant Andreu de Vallgorguina. L’any 1120 es troba una altra referència documental, quan un tal Bonfill en fer testament, fa uns llegats a Sant Cugat del Vallès i també a Sant Andreu de Vallgorguina. De totes maneres, la mateixa advocació de la parròquia, dedicada a l’apòstol màrtir Sant Andreu, és indicativa d’una antiguitat molt anterior al segle XI. El fet que el terme de Vallgorguina fos propietat del monestir de Sant Cugat demostraria també que des de molt abans de 1083 existia la capella. Aquesta antiga parròquia de Vallgorguina devia ser d’estil romànic, més petita que les actuals restes de l’Església Vella. Amb els anys, aquesta primitiva església romànica va ser reconstruïda, ampliada i reformada, afegint-hi capelles laterals i cobrint-la amb volta de canó. Malgrat les diverses obres que s’havien anat fent al temple al llarg dels segles i que de ben segur havien desvirtuat ja l’edifici romànic primitiu, en la Visita Pastoral duta a terme pel bisbe de Barcelona Josep Climent el 21 de juliol de 1771, aquest es queixava de l’estat del temple i que les seves dimensions no eren les apropiades per la població que l’havia d’utilitzar i va oferir als parroquians 50 lliures si començaven una nova església. A l’any 1774 el rector, l’alcalde i diversos regidors van acordar l’inici de les obres d’ampliació de l’església. No sabem l’abast del calendari d’aquestes obres, ja que a la Visita Pastoral de l’any 1776 no se’n parla, cosa que fa dubtar que les obres s’haguessin dut a terme. El fet que a l’entrada de l’església hi hagués una cripta amb una làpida on deia: sepultura de Pradell de Baix i dels seus, any 1773 indica que en cap moment va ser qüestionada la continuïtat del temple. Va ser després d’haver-se acabat la Guerra del Francès, cap a l’any 1820, en ple creixement del nucli urbà del poble, quan es va pensar a construir una nova església que evités als feligresos el desplaçament a la ja allunyada Església Vella. Gràcies a la donació d’un terreny per part de la senyora. Teresa Cò i Mascaró l’any 1824, la nova església va ser inaugurada l’any 1848. Fins l’any 1884, el cementiri del poble continuava situat davant l’Església Vella, però una ordre governamental el va fer tancar perquè constituïa un perill per a la salut pública. A l’any 1888 es va inaugurar el cementiri actual. Llavors s’hi varen traslladar tots els morts.

3008. La Capella de can Pujades

Latitud: 41.63946

Longitud: 2.51785

Alçada: 275.8 m

La capella de can Pujades, va ser feta construir pel pare Lluís Mª de Valls i Riera, a partir de l'any 1905, i la va dissenyar ell mateix. En aquesta capella de primer hi va haver un altar senzill, dedicat a Sant Josep, i després s'en va construir un de més treballat que durant la guerra civil va ser fet malbé. També era conegut com l'oratori de Sant Josep. L'Antoni Gaudí que hi va viure uns temporades per refer-se de la seva salut, era amic del pare Lluís Mª de Valls i Riera, i com agraïment i va deixar una obra de gran valor artístic, una vidriera i un rosetó. A la vidriera hi havia l'arcàngel Sant Miquel, fet durant el seu temps d’estudiant (voltant de 1878) i el rosetó el va fet cap a l’any 1925. Malauradament, a l’abril de 2015, es va saber que aquestes vidrieries, van ser portades al MNAC per un període de 8 anys, i en el seu lloc ens han dit que si va posar una replica.

3014. L'Església de Vallgorguina

Latitud: 41.64887

Longitud: 2.51148

Alçada: 201.4 m

Aquesta església va ser inaugurada l'any 1847. Es va començar a parlar per fer-la l'any 1820 amb un mestre de cases de Vic, el Sr. Jaume Dam i després el seu fill Josep Damm, però la primera pedra no es va col·locar fins l'any 1825, per tant es va trigar 27 anys en la seva construcció. Es va construir en unes terres que van ser donades per la Sra. Teresa Có i Mascaró, i diuen que va valer unes 2500 lliures, que s'havien de pagar en 10 pagues de 250 lliures cada una, segons anaven avançant les obres.

5321. La Creueta (el Replà)

Latitud: 41.66116

Longitud: 2.5052

Alçada: 312.8 m

Era una creu clavada al costat del camí que va de Vallgorguina a Olzinelles en el lloc conegut pel Replà, a uns 40 metres de l'encreuament dels Quatre Camins en direcció a Olzinelles. Hi ha diferents versions dels fets, una diu que hi van matar un home que venia rosaris i va ser enterrat allí mateix on hi havia la creu de ferro, a sobre un piló de pedra. Una altre diu que hi van matar un home a la guerra de 1914, uns altres diuen que era un santer, un home que venia sants i que va passar durant la guerra carlina, i altres diuen que va ser un pastor. Això si tothom diu que hi van matar una persona, encara que difereixen en els fets i quan va passar.

3001. La campana grossa

Latitud: 41.64887

Longitud: 2.51148

Alçada: 201.4 m

El dia 24 de setembre de l'any 1941, es va inaugurar la campana grossa de l'Església. Va ser regalada per la Sra. Concepció Vilà Álvaro, vídua del Sr. Piu Robert Laporta que estiuejava a Vallgorguina. Li van posar el nom del patró del poble, Andrea i Concepció en record de la Sra. que la va pagar. També consta com a padrí el Sr. Francesc Mora Palomé, que llavors era l'alcalde. La campana que hi havia abans de la guerra era una mica més petita que l'actual. Va ser requisada per fer munició en temps de guerra. Hi ha una inscripció en llatí que diu: Amb veu viva ploro la mort; alegro la festa i trenco el llamp. Va ser fabricada a Vitòria a la casa Vda. de Murua. Te un diàmetre de 104 centímetres i un pes d'uns 300 kg.

3004. La campana petita

Latitud: 41.64887

Longitud: 2.51148

Alçada: 201.4 m

El dia 20 de gener de l'any 1957, va ser inaugurada la campana petita de l'església i va ser apadrinada per la Sra. Pastora Bosc Mora i el seu marit, Àngel Garriga Castellví i li van posar el nom de Mercè patrona del poble i Eulàlia. La campana petita abans de la guerra era una mica més grossa que l'actual. Va ser requisada per fer munició en temps de guerra. Hi ha una inscripció en llatí que diu: Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cors. És de la mateixa casa que la campana grossa. Fa 77 centímetres de diàmetre i pessa uns 165 kg. Aquesta campana ara toca els sons de les hores.

3007. El Pedró

Latitud: 41.64812

Longitud: 2.51105

Alçada: 235.4 m

Situat al costat del camí que puja al cementiri, davant de can Montasell. El pedró o creu de terme de Vallgorguina, està format per un pilar de pedra que acaba en forma de taula en el mig del qual hi ha clavada la creu. Fins que es va perdre la tradició als anys 60-70 el dia 3 de maig o diumenge proper, s'enramava la creu i el capellà hi pujava amb el feligresos fent processó per beneir el terme. Aquesta creu va ser tallada i després l'ajuntament en va fer posar una de nova.

5348. El Cementiri Vell

Latitud: 41.6498

Longitud: 2.496

Alçada: 197.5 m

Era situat al costat esquerra de l'Església Vella, entre el mur de l'església i una paret que aguanta les terres. Aquest lloc forma un espai semí tancat amb diferents arbres que era el cementiri. No hi havia nínxols, les persones eren enterrades directament a terra. El dia 16 -12-1884, una ordre de la Junta provincial de Sanitat de Barcelona va obligar a tancar-lo perquè deia que constituia un perill per a la salut pública. A partir d'aquesta data es va començar a treballar per a construir-ne un de nou, que va ser inaugurat l'any 1888.