Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina
(última actualització: 2024-10-27 20:16:23)
Religiosos
3017. Sant Genís de Tapioles
Latitud: 41.64871
Longitud: 2.48018
Alçada: 278 m
Les restes de Sant Genís de Tapioles tal com expliquen els experts que van fer les excavacions l'any 2003, podem dir que són un enclavament molt important que cal conservar i donar-lo a conèixer en la història del poble.
Fa uns temps vaig anar-hi i en el camí de pujada, abans d'arribar-hi, vaig veure un tros de teula en part colgada que per la forma que tenia era de l'època romana. Quan amb el Sr. Ricard Pascual fèiem excursions per visitar aquest lloc, ja en vàrem trobar un tros també en un altre camí, però el d'aquesta vegada és més gros.
En aquest jaciment de Sant Genís de Tapioles, que va ser excavat l'any 2003, s'han pogut documentar tres fases. A la 1 es va descobrir una sèrie d'estrats que donaren materials romans de l'època baix imperial datats del s. IV. A més de trossets de ceràmica s'hi van trobar 4 monedes de Constantí, l'última de les quals, va permetre precisar la seva seca de procedència, així com la cronologia. Es tracta d'un hummus de bronze de Constantí I el Gran, emesa entre els anys 310-312, procedent de la seca de Londinium (Londres).
En la 2 fase, es pot dir que per les dades que es van descobrir la cronologia seria entre finals del segle VII i primera meitat del segle IX.
De la 3 fase es conserven els tres murs de l'església i dos enterraments associats a aquest edifici religiós. Aquesta fase és considerada alt medieval (finals del segle IX-XII) Es pot dir que l'església de Sant Genís es va construir a la segona meitat del segle IX i el seu abandó en un moment indeterminat del segle XII.
A l'època de l'alta edat mitjana és quan es va repoblar la zona i aquest nucli de població va ser el que explotaven els camps i horts, així com hi havia el culte religiós, primer en mans de la Catedral de Barcelona i després del Monestir de Sant Cugat.
L'any 862 Carles el Calp rei de França, va repartir entre els seus fidels i el bisbat de Barcelona les terres de domini reial que tenia a la zona del Montseny. En un document posterior de l'any 878 el seu fill Lluís el Tartamut confirma l'atorgament de les possessions a Frodoí bisbe de Barcelona, tal com indica el Cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès.
L'any 1358 hi va haver la pesta negre arreu del país i Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles va quedar despoblat, ja que la majoria de gent que hi vivia diu que va morir.
Quan es va fer l'excavació en aquest lloc només hi havia un piló de pedres, i en netejar-ho va sortir les parets que avui es poden veure. Cal dir que falta l'absis i això és a causa del fet que quan es va obrir el camí que puja serra amunt, la màquina devia treure bona part de les pedres que seria l'absis, i així va desaparèixer. Veure Memòria de l'excavació de Sant Genís de Tapioles any 2003, i la Vall 59 i 382 i llibres de l'excavació.
3025. Santa Eulàlia de Tapioles
Latitud: 41.65199
Longitud: 2.48278
Alçada: 292 m
L'església de Sant Eulàlia de Tapioles ja surt documentada l'any 878 com a cel·la de Sant Eulàlia i Sant Genís prop de la vila de Pinells. El rei franc Lluís el Tartamut confirmà la possessió d'aquesta cel·la a la seu barcelonina i al seu bisbe Fredoí. Hi ha diverses confirmacions papals (1002-1007-1012-1098 i 1120).
En diverses èpoques va ser abandonada fins que en Josep Pradell i Cuc la va reconstruir en un estil barroc, els anys 1850-1852. Ho va reformar i ampliar tal com podem veure avui, si va fer el campanar, el cementiri i un habitatge. Ara d'estil romànic només queda l'absis. Tenia els següents altars: el central, hi havia la imatge de Sant Eulàlia que dona nom a Santa Eulàlia de Tapioles, i a cada costat unes pintures. La del costat dret dedicada a Santa Apol·lònia i la del costat esquerre de moment no ho sabem. A l'església hi havia 4 altars més, dos a cada banda, els de la dreta eren primer Sant Roc, al costat de la porta que anava a la casa i després Santa Bàrbara al costat de l'altar major. A l'esquerra de primer hi havia Sant Antoni Abat, al costat de la pica Baptismal i la porta del cementiri, i l'altre altar era de Santa Llúcia al costat de l'altar Major. Entre els altars de Sant Roc i Santa Bàrbara hi havia un vaixell que era un exvot que el va portar en Josep Pradell i Cuc com a record, ja que en una ocasió diuen van estar a punt de morir, però que se salvaren per la intercessió de la santa. També hi havia un vestit del Sr. Pau Pradell i Castellar, el qual en una ocasió que se li va disparar l'escopeta, que portava en el carro i la bala va ser parada per la sivella del seu cinturó. Segons diuen en el moment just de disparar-se-li l'arma pronunciar el nom de la santa. Per un document de l'Arxiu d'Arenys de Mar, sabem que Santa Eulàlia va ser donada a Palautordera perquè tots els seus habitants moriren durant la pesta negra de l'any 1358. Aquest fet podria ser que es confongués amb l'església de Sant Genís de Tapioles, on diuen que hi havia diferents cases i que la seva gent va morir durant la pesta negra de l'any 1358. Les excavacions realitzades a Sta. Eulàlia, l'any 2001, com estava previst, no hi va haver cap resultat sensacional, però no per això deixen de tenir un cert interès. A l'interior del temple s'hi ha trobat restes d'unes gruixudes parets de pedra, pertanyent a un edifici anterior que estava orientat de forma diferent a l'actual església. Per desgràcia no ha aparegut cap element que permeti datar-les. Així mateix, al centre de la nau, i a considerable profunditat, si va descobrí un enterrament. En construir-se la cripta, cap a l'any 1850, s'escapçà l'esquelet i només s'han conservat les cames. Cal suposar que el personatge que va merèixer l'honor de ser sepultat al bell mig de l'església seria algú important. Igualment, a les parets, han aparegut dues cavitats o petits nínxols, a cada banda que, estaven dissimulats per l'arrebossat; un era buit i l'altre contenia alguns fragments d'ossos que semblen humans i que, tal vegada eren relíquies. A la part exterior de l'església han aparegut també alguns enterraments, aparentment força antics; els difunts són simplement dipositats a la terra, sense cap mena de protecció, ni tan sols taüts de fusta, dels quals, si haguessin existit, s'haurien descobert els claus. A partir dels anys 1950-60 el conjunt de Santa Eulàlia es va anar deteriorant per culpa del vandalisme, fins i tot els nínxols del cementiri varen ser fets malbé. L'any 2001 després de les excavacions, es va aïllar la teulada amb tela asfàltica, i es va enrajolar l'església després de fer les excavacions. També es van tapar els nínxols i es van posar portes de ferro perquè la gent no pogués entrar a dins. També es considera capella del Sant Crist la que hi ha al fons del cementiri de Santa Eulàlia de Tapioles, on hi havia un enterrament a terra.
3026. L'Església Vella
Latitud: 41.65063
Longitud: 2.49591
Alçada: 196 m
La primera notícia concreta de l'existència de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina consta en un document datat l'any 1083. Es tracta de la concòrdia feta pel noble Guillem Umbert de les Agudes i els seus familiars amb l'abat del Monestir de Sant Cugat, en aquell temps propietari d'aquestes terres. Guillem Umbert es va comprometre a no exercir cap mena de violència sobre els béns ni les persones de les parròquies que el monestir posseïa a la zona, entre elles, la de Sant Andreu de Vallgorguina.
L'any 1120 es troba una altra referència documental, quan un tal Bonfill en fer testament, fa uns llegats a Sant Cugat del Vallès i també a Sant Andreu de Vallgorguina.
De totes maneres, la mateixa advocació de la parròquia, dedicada a l'apòstol màrtir Sant Andreu, és indicativa d'una antiguitat molt anterior al segle XI. El fet que el terme de Vallgorguina fos propietat del monestir de Sant Cugat demostraria també que des de molt abans de 1083 existia la capella.
Aquesta antiga parròquia de Vallgorguina devia ser d'estil romànic, més petita que les actuals restes de l'Església Vella. Amb els anys, aquesta primitiva església romànica va ser reconstruïda, ampliada i reformada, afegint-hi capelles laterals i cobrint-la amb volta de canó.
Per un document conservat a l'ADB, sabem que l'any 1671, l'escultor de Mataró, Antoni Riera, va acordar amb els obrers de la parròquia, Miquel Font i Miquel Abril, l'administrador de les ànimes, el batlle Joan Pradell, els jurats Jaume Valls, i Joan Gras, i els parroquians, Antoni Joan Pujades, Pere Aravia i Antoni Plana, fer el retaule de l'altar de l'Església de Sant Andreu de Vallgorguina conforme a la planta firmada pels obres i el mateix Antoni Riera, d'aquí al setembre de l'any vinent, per un preu de 200 lliures, de les quals 170 són pagades de present i la resta ho seran una vegada acabada l'obra. En són testimonis Esteve Recort, pagès de Sanata, i Salvi Salicrú, pagès de Palautordera.
Malgrat les diverses obres que s'havien anat fent al temple al llarg dels segles i que ben segur havien desvirtuat ja l'edifici romànic primitiu, en la Visita Pastoral duta a terme pel bisbe de Barcelona Josep Climent el 21 de juliol de 1771, aquest es queixava de l'estat del temple i que les seves dimensions no eren les apropiades per la població que l'havia d'utilitzar i va oferir als parroquians 50 lliures si començaven una nova església.
L'any 1774 el rector, l'alcalde i diversos regidors van acordar l'inici de les obres d'ampliació de l'església. No sabem l'abast del calendari d'aquestes obres, ja que a la Visita Pastoral de l'any 1776 no se'n parla, cosa que fa dubtar que les obres s'haguessin dut a terme.
El fet que a l'entrada de l'església hi hagués una cripta amb una làpida on deia: sepultura de Pradell de Baix i dels seus, any 1773 indica que en cap moment va ser qüestionada la continuïtat del temple.
Va ser després d'haver-se acabat la Guerra del Francès, cap a l'any 1820, en ple creixement del nucli urbà del poble, quan es va pensar a construir una nova església que evités als feligresos el desplaçament a la ja allunyada Església Vella.
Gràcies a la donació d'un terreny per part de la senyora. Teresa Có i Mascaró, l'any 1824, l'any 1825 es va posar la primera pedra i va ser inaugurat l'any 1848.
Fins a l'any 1884, el cementiri del poble continuava situat al costat esquerre de l'Església Vella, però una ordre governamental el va fer tancar perquè constituïa un perill per a la salut pública i a partir de l'any 1887-88 es va inaugurar el cementiri actual. Llavors s'hi varen traslladar tots els morts.
En l'inventari fet l'octubre de l'any 1869 diu que les terres de la rectoria vella havien estat venudes pel govern després de la desamortització de l'any 1835. Quedava només la casa de la rectoria vella i l'església que feia de capella del cementiri.
3008. La Capella de can Pujades
Latitud: 41.63946
Longitud: 2.51785
Alçada: 276 m
La capella de can Pujades, va ser feta construir pel pare Lluís M. de Valls i Riera, a partir de l'any 1905, i la va dissenyar ell mateix. En aquesta capella de primer hi va haver un altar senzill, dedicat a Sant Josep, i després se'n va construir un de més treballat que durant la guerra civil va ser fet malbé. També era conegut com l'oratori de Sant Josep. L'Antoni Gaudí que hi va viure una temporada per refer-se de la seva salut, era amic del pare Lluís M. de Valls i Riera, i com agraïment i va deixar una obra de gran valor artístic, una vidriera i un rosetó. A la vidriera hi havia l'arcàngel Sant Miquel, fet durant el seu temps d'estudiant (voltant de 1878) i el rosetó el va fer cap a l'any 1925. Malauradament, l'abril de 2015, es va saber que aquestes vidrieries, van ser portades al MNAC per un període de vuit anys, i en el seu lloc ens han dit que si va posar una rèplica.
3014. L'Església de Vallgorguina
Latitud: 41.64773
Longitud: 2.51041
Alçada: 223 m
La primera notícia de l'existència de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina, consta en un document datat l'any 1083. Es tracta de la concòrdia feta pel noble Guillem Umbert de les Agudes i els seus familiars amb l'abat del Monestir de Sant Cugat, en aquell temps el propietari d'aquestes terres. Guillem Umbert es va comprometre a no exercir cap mena de violència sobre els béns ni les persones de les parròquies que el monestir posseïa a la zona, entre elles, la de Sant Andreu de Vallgorguina.
Després d'aquest primer document hi ha una altra referència l'any 1120. Aleshores, es trobava on actualment hi ha l'església Vella, però com és natural no tenia res a veure amb la construcció actual. Ja des de l'inici, estava sota l'advocació de Sant Andreu i, per l'any, devia ser d'estil romànic. Al segle XVI fou reconstruïda i ampliada amb un marcat estil renaixentista. Constava d'una nau central coberta amb una volta de canó, amb capelles laterals.
A mitjan segle XVII resultava petita per la gran quantitat de feligresos que hi acudien. Llavors es pensà de fer-ne una de nova on s'havia anat formant un important nucli de població, és a dir, on és ara.
El terreny per a la construcció d'aquesta església fou donat per la senyora Teresa Có i Mascaró, l'any 1824 i la primera pedra va ser col·locada l'any 1825. Segurament, hi varen haver problemes econòmics, ja que no va ser inaugurada solemnement fins a l'any 1848, per la Festa Major de Sant Andreu, o sigui que la seva construcció va durar vint-i-tres anys. Va ser construïda per uns mestres de cases de Vic, els senyors Jaume i Josep Dam pare i fill. És d'estic barroc.
El campanar té dos cossos, l'inferior és quadrat i es va fer amb l'església. Després l'any 1880 es va aixecar un altre cos vuitavat i s'hi va col·locar el rellotge de les hores, i les dues campanes grosses. A sobre està cobert i forma com un terrat amb balustrada, on hi ha una estructura metàl·lica que aguanta les dues campanes petites, que tocaven les hores abans de ser electrificades.
Durant la guerra civil, les campanes varen ser estimbades per fondre-les i obtenir-ne ferro. Després de la guerra, el 24 de setembre de l'any 1941, es va instal·lar una campana grossa nova que va ser apadrinada per la senyora Concepció Vilà i el senyor Francesc Mora Palomé, que porta el nom d'Andrea-Concepció. El 20 de gener de l'any 1957 es va col·locar la campana petita. Batejada amb el nom de Mercè-Eulàlia, en varen ser padrins la senyora Pastoreta Bosch de Garriga i el seu marit Àngel Garriga Castellví.
El retaule de l'altar major, portat de l'església Vella, era barroc. Per un document conservat a l'ADB, sabem que l'any 1671, l'escultor de Mataró, Antoni Riera, va acordar amb els obrers de la parròquia, Miquel Font i Miquel Abril, l'administrador de les ànimes, el batlle Joan Pradell, els jurats Jaume Valls, i Joan Gras, i els parroquians, Antoni Joan Pujades, Pere Aravia i Antoni Plana, fer el retaule de l'altar de l'Església de Sant Andreu de Vallgorguina conforme a la planta firmada per l'obra i el mateix Antoni Riera, d'aquí al setembre de l'any vinent, per un preu de 200 lliures, de les quals 170 són pagades de present i la resta ho seran una vegada acabada l'obra. En són testimonis Esteve Recort, pagès de Sanata, i Salvi Salicrú.
Durant la guerra aquest retaule, va ser cremat juntament amb figures de sants i banderes, i en el seu lloc s'hi va obrir un gran portal per on entraven camions a l'església, que es feia servir de magatzem.
Després de la guerra, de mica en mica, es varen reposar els sants a tots els altars de l'església.
A cada banda de la nau hi ha tres capelles, on hi havia les imatges següents:
Abans de la guerra:
Al costat esquerre de l'altar major (vist de front), a la primera capella, la imatge sant Isidre. A la segona capella, la verge del Roser, i la tercera capella, al costat del campanar, Sant Antoni Abat, Sant Antoni de Pàdua i Santa Llúcia.
Al costat dret, a la primera capella, hi havia la Mare de Déu dels Dolors, i el Santíssim, a la segona capella la imatge de Sant Sebastià i a la tercera capella, la Mare de Déu de la Mercè.
Després de la guerra fins a l'any 1981:
Al costat esquerre de l'altar major, Sant Isidre i la Mare de Déu de Fàtima (1953). A la segona capella, la verge del Roser, Sant Antoni M. Claret i la verge del Pilar (1960). A la tercera capella, Sant Antoni Abat, Sant Joan Baptista i Santa Llúcia.
A la dreta, a la primera capella, hi havia la Mare de Déu dels Dolors. A la segona, el Sagrat Cor, Sant Sebastià i Sant Josep i a la tercera la Mare de Déu del Carme, la Mare de Déu de la Mercè i Santa Teresa de Jesús.
A partir de l'any 1990:
Al primer altar del costat esquerre, la Mare de Déu de la Mercè (1993) i Mare de Déu de Montserrat l'any (2021). Al segona capella, la Mare de Déu del Roser, Santa Llúcia i Sant Antoni Abat, (1994). A la tercera capella, La pica Baptismal (1992) i Sant Joan Baptista (1992).
A la dreta, a la primera capella, la Mare de Déu del Pilar, a la segona capella, el Sagrat Cor, Sant Josep, Sant Joaquim, Sant Antoni M. Claret, Santa Teresa de Lisieux, Sant Sebastià i Sant Isidre.
La imatge de Sant Andreu de l'altar Major és nova de després de la guerra, i la pica baptismal i la imatge de Sant Andreu que hi ha a la fornícula de la façana provenen de l'església Vella i la trona és donació del Bisbe Modrego.
Al costat de l'església s'hi va construir la rectoria amb una planta baixa i un pis. A dalt hi havia un colomar.
Amb l'arribada de mossèn Narcís, l'any 1932, on hi havia el colomar es va construir la Sala Germanor, gràcies a la col·laboració econòmica de la senyora Mercè Valls de Can Pujades. Aquesta sala va ser inaugurada l'any 1935. Durant molts anys, la gent del poble de Vallgorguina va gaudir d'un espai cultural i d'esbarjo, on feien teatre, cinema, conferències, etc. Els primers anys de la dècada dels noranta, mossèn Ernest hi va fer construir uns habitatges, la qual cosa va comportar la pèrdua d'un element del patrimoni arquitectònic i cultural de Vallgorguina, la Sala Germanor.
3001. La campana grossa
Latitud: 41.64773
Longitud: 2.51041
Alçada: 223 m
El dia 24 de setembre de l'any 1941, es va inaugurar la campana grossa de l'Església. Va ser regalada per la Sra. Concepció Vilà Álvaro, vídua del Sr. Piu Robert Laporta que estiuejava a Vallgorguina. Li van posar el nom del patró del poble, Andrea i Concepció en record de la Sra. que la va pagar. També consta com a padrí el Sr. Francesc Mora Palomé, que llavors era l'alcalde. La campana que hi havia abans de la guerra era una mica més petita que l'actual. Va ser requisada per fer munició en temps de guerra. Hi ha una inscripció en llatí que diu: Amb veu viva ploro la mort; alegro la festa i trenco el llamp. Va ser fabricada a Vitòria a la casa Vda. de Murua. Té un diàmetre de 104 centímetres i un pes d'uns 300 kg.
3004. La campana petita
Latitud: 41.64773
Longitud: 2.51041
Alçada: 223 m
El dia 20 de gener de l'any 1957, va ser inaugurada la campana petita de l'església i va ser apadrinada per la Sra. Pastora Bosc Mora i el seu marit, Àngel Garriga Castellví i li van posar el nom de Mercè patrona del poble i Eulàlia. La campana petita abans de la guerra era una mica més grossa que l'actual. Va ser requisada per fer munició en temps de guerra. Hi ha una inscripció en llatí que diu: Si avui sentiu la seva veu no enduriu els vostres cors. És de la mateixa casa que la campana grossa. Fa 77 centímetres de diàmetre i pesar uns 165 kg. Aquesta campana ara toca els sons de les hores.
3007. El Pedró
Latitud: 41.64812
Longitud: 2.51105
Alçada: 235 m
Situat al costat del camí que puja al cementiri, davant de can Montasell. El pedró o creu de terme de Vallgorguina, està format per un pilar de pedra que acaba en forma de taula en el mig del qual hi ha clavada la creu. Fins que es va perdre la tradició als anys 60-70 el dia 3 de maig o diumenge proper, s'enramava la creu i el capellà hi pujava amb els feligresos fent processó per beneir el terme. Aquesta creu va ser tallada i després l'ajuntament en va fer posar una de nova.
5348. El Cementiri Vell
Latitud: 41.6498
Longitud: 2.496
Alçada: 198 m
Era situat al costat esquerre de l'Església Vella, entre el mur de l'església i una paret que aguanta les terres. Aquest lloc forma un espai semí, tancat amb diferents arbres que era el cementiri. No hi havia nínxols, les persones eren enterrades directament a terra. El dia 16 -12-1884, una ordre de la Junta provincial de Sanitat de Barcelona va obligar a tancar-lo perquè deia que constituïa un perill per a la salut pública. A partir d'aquesta data es va començar a treballar per a construir-ne un de nou, que va ser inaugurat l'any 1888.
5333. El Cementiri
Latitud: 41.64879
Longitud: 2.5142
Alçada: 261 m
Aquest cementiri es va inaugurar solemnement el dia 21 de maig de 1888. El cementiri de Vallgorguina fins llavors encara era al costat de l'Església Vella i la gent era enterrada a terra. El dia 16 -12- de 1884, la Junta provincial de Sanitat de Barcelona, va fer arribar una ordre a l'Ajuntament de Vallgorguina que s'havia de clausurar per males condicions higièniques, i es va haver de construir-ne un de nou. Es va convocar a la gent del poble a la plaça de la Vila, i es va obrir una discussió per veure on es podia construir el nou. Llavors el Sr. Jaume Pujol Gibert de can Palomer, va oferir unes terres de la seva propietat per construir-lo. Les parets que tanquen el recinte van ser fetes per l'empresari Pere Riu Malé, els nínxols per en Joan Gibert Caballé i el transport de materials per en Joan Pons Gaspart. L'arquitecte va ser el Sr. Joan Bautista Pons. La capella que hi ha dins el Cementiri és coneguda per la capella del Sant Crist.També es considera capella del Sant Crist la que hi ha al fons del cementiri de Santa Eulàlia de Tapioles, on hi havia un enterrament a terra.