Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina

(última actualització: dimarts 20 d'abril de 2021 a les 12:35)

El directori disposa d'un total de 33 masies i cases del poble que trobaràs repartits entre aquestes pàgines:

(1)234

Masies i cases del poble

1010. Ca l'Arbocer

Latitud: 41.65578

Longitud: 2.46826

Alçada: 248.5 m

La masia de Ca L'Arbocer està situada al costat d’un encreuament de camins a la Serra de Can Poc, arran del bosc, al Veïnat de Tapioles. Te el nº 13, i era del quarter 3. Actualment encara és casa de pagès. De planta rectangular, consta de baix i pis, amb la teulada a doble vessant. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, la trobem catalogada amb el nom de Ca l’Arbocer, com una casa de pagès, amb el número 13. A la pallissa de la casa encara s'hi pot veure gravat l’any 1863. Ara sabem també que aquesta casa va ser ampliada l’any 1877 per donar cabuda als masovers. Antigament la majoria de terres de l’entorn de la casa eren de secà i només hi havia una mica de regadiu. També es conreaven, i encara es conreen, els horts de Ca l’Arbocer situats a prop d’on hi ha el gual del mateix nom. Una part d’aquestes terres són de regadiu. Havien tingut vaques i vedells, i diferent aviram per al consum de la casa i per vendre. Plantaven i collien blat i farratge per donar als animals a l’hivern. Tenien carro i cavall i feien pallers de palla i de farratge. De les diferents vinyes de Tapioles, en cuidaven una per a la producció de vi de consum domèstic. Aquesta vinya va ser la primera de la contrada que es va abandonar, a l’any 1966. En aquesta vinya hi havia un naixement d’aigua que era conegut com la font de l’Ascensió, o de Tapioles. Se sap que, en aquesta casa, almenys hi han viscut, com a masovers, tres generacions de la mateixa família. Els primers varen ser Esteve Mas Oms i Maria Llavina Bosch que varen tenir 6 fills, en Josep, la Joaquima, en Sebastià, en Joaquim, en Pere i en Ramon. L'hereu, en Josep, es va quedar a la casa i es va casar amb la Carme Ventura Villanueva. També varen tenir 6 fills, la Maria, la Rosa, en Sebastià, l’Esteve, la Montserrat i la Josepa. Fins al gener de l’any 2018 hi han viscut l’Esteve Mas Ventura i l’Antònia Pascual Figueres, que varen tenir 2 fills, la Remei i en Josep, i a partir de l’any 1991 també hi vivia en Martí Mas Puig, que havia estat masover de Can Pradell de la Serra. En Martí va morí any 2017, i l’Esteve i l’Antonia han anat a viure amb la seva filla a Massanes. Aquesta casa havia estat propietat de Joan Pradell Vila i, més tard, de la seva germana, Francisca Pradell Vila, que també varen ser propietaris de can Pradell de la Serra. Actualment és propietat d’Eduard Pou Pradell. “Possessió anomenada de Ca l’Arbocer, vinya de segona” (AM, cadastre del segle XIX, núm. 83, PV)

1018. Ca l'Ayet

Latitud: 41.65618

Longitud: 2.51268

Alçada: 263.8 m

La masia de Ca l’Ayet estava situada al Veïnat de la Poca Farina, al costat de Can Poc i molt a prop de Can Jordi. Tenia el nº 11 i era del quarter 1. “Per una casa en despoblat en el Veïnat de la Poca Farina anomenada Ca l’Ayet propietat d’Antoni Ayet”. En el Nomenclàtor de la província de Barcelona, de l’any 1860, la trobem catalogada com a casa de pagès, i tenia el nº 11. La casa disposava d’una feixa més o menys gran i un tros anomenat la Baga del qual es pagava arrendament a Can Palomer. Els masovers tenien una burra per transportar la collita i els fems. Com a totes les cases d’aleshores, tenien aviram per a l’abastiment propi i, si n’hi havia prou, per vendre’n al mercat. També hi havia una premsa de vi i bótes, la qual cosa fa pensar que, com en tants altres casos, tenien vinya i produïen vi per a l’autoconsum. Així mateix, hi havia un pou d’aigua que compartien amb 4 cases més. La propietat també constava del “bosc de ca l’Ayet, bosc de suro i construcció propietat d’Antoni Ayet” (Cadastre del segle XIX, núm. 1, pv) “Partida ca n’Ayets, bosc de suro i construcció” (Padró general de riquesa rústica anys 1918, núm. 1º01, f. 101-1). La data més antiga de la qual se’n té coneixement és “11 d’abril de 1662. En les fonts baptismals de la Iglesia Parrochial de Sant Andreu de Vallgorguina ha estat batejat per mi Antoni Parer pvre. vicari, en Pere, Pau, Vallerià, fill legítim i natural d’Antoni Ayet i Maria Agnès, padrins Pere Pau i Maria Àngela Grassa tots de la parròquia de Sant Andreu de Vallgorguina” (Llibre IV Baptisme Vallgorguina 1644-1709). En el cadastre que es va imposar a partir de l’any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L’any 1790, en Joan Ayet pagava 3 lliures i 18 sous. En Joan Ayet, vingut de Sant Celoni, va ser un dels primers amos d’aquesta casa. Va tenir 5 fills i va deixar una casa per a cadascun d’ells, Ca l’Ayet, Can Calces, Can Jordi, Can Roig i Can Panxeta (vegeu La Vall núm. 383). L’any 1795, en Jaume Ayet va contribuir amb 5 sous, i en Llorens Ayet amb 12 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95). En aquesta casa se sap que hi va viure en Joan Pinós Palomer amb la Maria Campàs Pujades, la seva dona, i quatre fills: en Joaquim Pinós Campàs; en Miquel i la Maria, bessons; i la Carme. També hi vivia la mare, la Josepa Palomer Bonamusa, i un germà solter, en Josep Pinós Palomer, fins que es va casar amb la Maria Camps Salicrú, ja de gran. A en Josep, se’l coneixia com l’Avellanaire de Vallgorguina, perquè torrava avellanes a casa seva i les venia a les festes majors i aplecs de la rodalia amb un burret i les balances de Sant Pere. Mentre venia es posava el cistell entre les cames per vigilar les avellanes, però la canalla, múrria per definició, les hi prenia per darrera. També en venia als cafès i bars dels pobles. Es deia que havia fet diners passant tabac de contraban, portant-ne grans quantitats carregades a l’esquena del Maresme al Vallès, per Sant Iscle i Vallgorguina. En un doble fondo del cistell en portava per vendre en petites quantitats. També tenia cura de dues avellanedes, una a can Palomer i l’altre a can Gras de la Muntanya, que pagava de 4/1. En Joan Pinós Palomer va ser una de les persones que van posar 500 pessetes per poder comprar el local que tenia la societat Els Previsors, de Vallgorguina l’any 1923 (vegeu La Vall, núm. 367 d’abril de 2012). Els Pinós també eren propietaris de les cases de Can Poc i Can Calces. L’any 1924, en Joaquim, el fill gran, va baixar a Mataró per incorporar-se a la botiga del seu oncle, l’Antoni Pinós Palomer que era propietari de la botiga La Confiança. En Joaquim es va casar amb l’Emília Asparch i Soms i varen tenir dues filles: la Roser i la Montserrat. Els últims masovers que van viure en aquesta casa, varen ser en Miquel Pinós Campàs i la Maria Mora Teixidó amb els seus fills Alfons i Mercè. L’any 1976 havien deixat Can Poc per l’estat ruïnós en què es trobava i varen anar a Ca l’Ayet fins, aproximadament, l’any 1978. Aleshores varen anar a viure a fora de Vallgorguina. La casa estava en mal estat i es va acabar de tirar a terra quan es va obrir el camí per anar a Olzinelles.

1037. Can Bonamusa

Latitud: 41.65484

Longitud: 2.44912

Alçada: 206.3 m

Can Bonamusa és una gran masia de planta rectangular situada sobre la riera de Trentapasses, a l'entrada de la urbanització Canadà Parc. Abans que hi hagués la urbanització, la casa es trobava dins el Veïnat de Tapioles. Ara no te nº, però li correspon el 17, i era del quarter 3. Aquesta masia està formada per planta baixa, pis i diverses dependències. Té una porta amb arc de mig punt dovellada i cinc finestres de pedra amb llinda plana. La teulada és a doble vessant i una amb més pendent que l'altre. Actualment la casa interiorment està en força mal estat ja que a l’entrada hi ha diferents bigues apuntalades, era habitada pels masovers. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogat can Bonamusa com una casa de pagès important, i tenia el nº 17 Al costat hi ha una altre habitatge de tres pisos d’alçada que sembla d’estil modernista on hi vivien els amos. En una porta de fusta de l'escala que va al primer pis, hi ha gravada una inscripció amb l'any 1882. Actualment, molta part de la teulada és feta amb uralita, ja que en temps de la guerra diferents obusos van caure-hi molt a prop i la van fer malbé. Per arreglar-la ràpidament es va cobrir amb aquest material i ha seguit així fins avui. També hi ha una altre masoveria petita. La masia comptava amb grans extensions de terra en tot el seu entorn. Bona part d'on ara hi ha la urbanització de Canadà Parc pertanyia a la casa. S'hi conreava blat, farratge, menjar per al bestiar i verdures per al consum de la casa. Feien pallers i tenien carro i cavall. Hi havia una bassa per poder regar una part de les terres. La propietat incloïa molt de bosc on hi abundaven les alzines sureres. Segons es recull en el llibre L'Avi Joan, quan finalitzava la primavera, abans de pelar el suro de les alzines, alguns grups d'homes, anaven a les suredes de can Bonamusa a cremar reveixins. El reveixí és una formiga vermella que rosega el suro i el fa malbé. Amb la finalitat d'eliminar-les, els homes picaven l'arbre amb bastons per fer-les sortir. Llavors amb una gatosa encesa les socarrimaven. Aquesta feina era molt perillosa ja que s'havia de vigilar de no calar foc al bosc. A la part alta, per darrera de la casa, hi havia una gran extensió de vinya. Les primeres notícies que es tenen d'aquesta casa són del fogatge de l'any 1553, on hi surt documentat Antoni Bonamusa. El dia 12 de novembre de l'any 1599 les universitats de Vallgorguina i de la Serra es van reunir a l'era de can Pradell de la Serra amb el notari Josep Sorís, per aixecar acta del acords que s'havien de prendre per poder comprar els termes de Vallgorguina i Vilalba al noble Gastó de Montcada. Del terme de Santa Maria de la Serra, hi havia Pere Bonamusa. En dies posteriors s'hi afegeix més gent de Vallgorguina i Jaume Bonamusa. L'any 1600, els síndics de Vallgorguina no varen poder comprar tota la jurisdicció de Vallgorguina i Santa Maria de la Serra per falta de diners, i varen optar perquè el noble Ramon Blanes i de Centelles comprés la jurisdicció de Santa Maria de la Serra (Vilalba). Es va deixar que les cases de Pere Bonamusa quedessin a la parròquia de Vallgorguina, ja que fins llavors eren de Vilalba. En el cadastre que es va imposar a partir de l'any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L'any 1790, aquesta casa pagava 18 lliures i 2 sous (CV). L'any 1795, can Bonamusa va contribuir amb 8 lliures per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95). Entre els anys 1885-88, amb l'arribada de la fil·loxera a Vallgorguina, va caldre arrencar tots els ceps que hi havia plantats a la propietat. Segons hi ha documentat, aquest va ser el motiu pel qual la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost de la vinya a Teresa Fornaguera Ferrer, propietària de Can Bonamusa. Tot i amb això, l'any 1890 Teresa Fornaguera Ferrer, era una de les principals viticultores de la zona, membre del cooperativisme i de l'Associació Agrària de Catalunya. L'any 1970, amb la construcció de l'autopista, la casa va perdre molta terra. Els últims masovers d'aquesta masia han estat Francesc Figueres Puigtió i Maria Maynou Gensana. La Maria és filla de can Palaus i des de l'any 1926 fins fa ben poc, ha viscut en aquesta casa, els darrers temps sola. Recentment, s'ha traslladat a una residència de Vilalba Sasserra. I la masia ha quedat deshabitada. A la masoveria petita, hi viu Martí Gelmà Ginesta, d'ençà els anys 40. En Francesc Massuet i Fornaguera no va poder votar a Vallgorguina, en les famoses eleccions de les estaques del 31 de maig de1931. (GV) “Pau Bonamussa 25 de gener de 1604, fill de Jaume Bonamussa sabater i de Margarida la seva muller de Sta. Maria de Vilalba fou batejat per mi Miquel Llarga vicari de Vallgorguina” (ADB, Ll. I Bap Vallgorguina 1601-1604, f.29) “Item me vuy que contam a 26 de desembre 1623 del sobre dit any de la nativitat del nostre senyor Deu Jesuchrist en la present isglesia de Sant Andreu de Vallgorguina per Jauma Sabater curat, fonch batejat Pere, Pau fill legítim y natural de Barthomeu Basó en la Casa Nova den Bonamussa” (ADB, Ll. I Bap Matr 1601-1604). “Heretat conegut per mas Bonamusa en terme de Vallgorguina i Santa Maria de Palautordera (ara no) dividit per la carretera de Granollers a Girona, amb les seves cases, la Casa Nova i la Casa Vella, amb terres de secà, bosc de suros, alzines, roures, pins i altres arbres, vinya, prat, erm, Francesc Massuet Fornaguera 1879” (RP, Ll. 2, t. 48, f. 178) “Heretat coneguda per mas Bonamussa, amb terres de vinya” (RP, Ll. 2, t. 48, f.

1055. Can Burget

Latitud: 41.63139

Longitud: 2.50878

Alçada: 295.8 m

És a la banda solella del Sot de Can Saleres i molt a prop d’aquesta casa. Te el nº 25, i era del quarter 2. Masia de planta rectangular, formada per baix i pis i teulada a dues vessants, en bon estat de conservació. Pertany al grup II. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogat can Burget com una casa de pagès, i tenia el nº 25. Una part de les terres que hi havia a la masia eren de secà i les altres es regaven amb l’aigua del torrent mitjançant una resclosa que la duia a una bassa que encara existeix. Sembraven blat i farratges pel bestiar i verdures pel consum de la casa, feien pallers. Pare i fills també treballaven en les feines del bosc. Hi vivia la família Fugaroles, que l’home era d’Arbúcies i de primer visqueren uns anys a can Caseta d’Olzinelles i després vingueren a Can Burget. En Feliu Fugaroles Vilajuana era casat amb la Maria Pagès Clopes i van tenir 5 fills, Joan, Teresa Ramon, Carles i l’Assumpció. La Maria va morir i en Feliu, es va tornar a casar amb la Cecília Ribes Mainou, i van tenir 10 fills, Lluís, Remei, Francesc, Núria, Josep Mª, Montserrat, Pepita, Conxita, Rosa i Josep. Va ser una casa amb família nombrosa, que a poc a poc al fer-se grans anaren marxant, però algun fill quan es van casar, hi va viure un temps fins que deixaren la casa. En Feliu Fugaroles era un home que sabia tocar el flabiol i la colla de Bastoners de Vallgorguina el varen anar a buscar, ja que en aquells anys, només era ell que en sabia al poble. Des de la primera meitat dels anys 30, en temps de la República acompanyava a la colla en les seves actuacions. Durant la guerra en Francesc Fugaroles Ribas, fill d’en Feliu i la Cecília va mori al front republicà de Guadalajara el dia 03-04-1938, quan tenia 21 anys. Actualment la casa es dels Srs. Miquel Sanchez Torrecillas i la seva Sra. Mª Ascensión Gordillo Cortina des de l’any 1988 que la van compra a l’Agustí Valls Miró de can Ricós, sabem que a l’any 1919, l’Agustí, va comprar la casa i terres al Sr. Ramon Torrent i Alsina. La data més antiga que coneixem de la casa és la del nomenclàtor de l'any 1859 on hi surt en Joan Torrent (a) Burget La data més antiga que coneixem de la casa és la del nomenclàtor de l'any 1859 que hi surt en Joan Torrent (a) Burget. A l’arxiu municipal també hi ha el nom de Ramon Torrent i Alsina. La data més antiga que coneixem de la casa és la del nomenclàtor de l'any 1859 on hi surt en Joan Torrent (a) Burget. “peça de terra de conreu amb feixes, dintre la qual hi ha una casa denominada can Burget. Joan Salicrú Travessa, any 1890” (RP, Ll. 1, t. 4, f. 13) “Peça de terra anomenada la Roja abans Balmes, ponent mas Burget” (RP, Ll. 1, t, 4, f. 25) “Vinya d’en Burget, situada a Tapioles, vinya de tercera, propietari Perfecte Gener” (AM, cadastre del segle XIX, nº 36, PV)

1040. Can Bordes

Latitud: 41.6522

Longitud: 2.5087

Alçada: 259.6 m

La masia de Can Bordes està situada darrera de la Solana. Pertany al quarter nº 4, amb el número 3. La construcció és de planta rectangular. Per un costat, es troba adossada a una altra casa, coneguda actualment com Cal Llop. Està formada per planta baixa i pis, i la teulada és a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana. Hi ha una finestra amb llinda plana. Davant de la casa hi ha l’era i a la façana hi ha un rellotge de sol. En el Nomenclàtor de la província de Barcelona (1860) hi trobem Can Bordas, catalogada com a casa de pagès i tenia el nº 2. En un safareig que hi ha a dins de la casa s’hi troba gravat l’any 1870. Les terres de can Bordes eren feixes molt petites de secà, només hi havia un petit tros de regadiu. Collien blat, farratge per als animals i vianda per al consum dels membres de la casa. També cuidaven un tros de terra al Pla del Forn i una vinya a Tapioles coneguda com la vinya d’en Bordes, d’on treien vi per al consum propi de tot l’any. A sota l’era de la casa, hi feien el paller. Tenien bestiar que tancaven a les quadres de Cal Llop. Havien tingut ramats de porcs que guardaven a les corts de la casa i els portaven a pasturar. També varen tenir un carro i un burro per a les feines del camp. Els homes de la casa també anaven a treballar de jornalers al bosc. La data més antiga de la qual es té coneixement de l’existència de la casa és 1658. El 3 de gener d’aquell any va ser batejat per Antoni Joan Fageda, prevere vicari, Andreu, Joan, Vallerià, fill legítim i natural de Joan Bordes, habitant de Vallgorguina i la seva dona Teresa. Padrins Andreu Pujades, fill del mas Pujades i Maria Mascarona, tos de Vallgorguina. (ADV Bap. 1644-1709). Enric garcia-Pey en el seu llibre Vallgorguina. Recull de noms antics i moderns, diu que la primera edificació situada en el lloc on ara hi ha la masia, podria haver estat una barraca de carboner, al segle XVI. A partir del cadastre que es va imposar des de Madrid, l’any 1715, amb el Decret de Nova Planta, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L’any 1790, Antoni Bordas pagava 3 lliures i 7 sous, i en Joan Bordas 2 lliures i 9 sous. L’any 1795, Melcior Bordas va contribuir amb 6 sous per formar un cos de Miquelets, i la vídua Bordas, també, amb 6 sous (guerra Gran 1793-95). L’any 1856 a Can Bordes hi vivia en Josep Rosés Vilà. La casa tenia també terres aglevades (que té gleves). Gleva: Pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes, que s’aixeca llaurant, cavant, etc. (AM nomenclàtor de 1859). La casa va ser comprada per Francesc Sala Martori, masover de Can Puigdemir, casat amb Maria Sala Barbany i amb 3 fills: Josefa, Pere i Rosa, i hi varen anar a viure. Com a curiositat, la Rosa es va casar amb Joan Salicrú Picnatel·li, que va ser masover de Can Puigdemir. Can Bordes va ser reconstruïda l’any 1910 per Pere Sala Sala, el fill hereu, que hi va viure amb la Petra Lamiel Navarro, i els seus 4 fills: Maria, Joan, Josefa i Rosa. La Petra era de Mas de las Matas, un municipi de la província de Terol, però vivia a Barcelona amb els senyors Rius Benestar, als quals feia de minyona. Aquesta família anava molt a Arenys de Mar i la noia va conèixer en Pere Sala. L’any 1923, Pere Sala Sala va ser una de les 12 persones que van posar 500 pessetes per poder comprar el local que tenia la Societat Els Previsors de Vallgorguina. En Joan, fill d’en Pere, es va quedar a la casa i es va casar amb Pilar Bosch Illa, amb qui va tenir 3 fills: Teresa, Pere i Maria. Durant uns anys, abans de viure-hi la família Sala, a Can Bordes hi varen viure Jaume Mora Musachs i Francesca Pujades Musachs. Allà hi van néixer 5, dels seus 6 fills: Maria, Teresa, Montserrat, Miquel, Joaquim. En Jaume, el sisè, ja va néixer a la casa del Clot. L’any 1974, aquesta masia va ser comprada per Josep M. Sabanés Badà i Núria Maristany Broquetes. Mossèn Bartomeu Barceló i Tortellà, (català de Mallorca), va escriure aquesta poesia, dedicada a la casa, l’any 1935: Masia de can Bordes balcó de Vallgorguina sembles la Santa Clara de les masies. Tens la blancúria engrescada que perleja a les dents on trenca la rialla fresca d’una fadrina. Masia de can Bordes, ton albar m’il·lumina de lluny... arrecerada on te’n rius del mal temps! les hores glorioses dels dies més fulgents s’emmirallen ullpreses en ta faç ivorina. La broca del rellotge de sol les acompassa les figueres de moro, la vinya, el bosc surós escolten... Potser sentint el temps que llisca, passa... La broca del rellotge vibrant d’anhel, apunta com si volgués fixar-te al pit l’instant joiós: Oh! Són tants que li escapen amb el fum que se’n munta. BIBLIOGRAFIA: “Petita biografia d’en Pere Sala i Sala” (La Vall, núm. 13 ). “Llevador de censos de les vinyes del sot d’en Puig format al primer de gener de 1787. Calmen les pensions a 11 de novembre. Anton Bordes fa tots anys 1 tt” (ADB, actes de censals any 1725, caixa nº 47) “Possessió anomenada can Bordes, vinya de tercera, amb peça del sot d’en Planes” (Arxiu Municipal, cadastre del segle XIX, núm. 78 Propietaris de Vallgorguina) “Possessió anomenada d’en Jep Rosés a can Bordes, vinya de tercera” (AM, cadastre del segle XIX, núm. 106, PV)

1080. La Casa Nova

Latitud: 41.66869

Longitud: 2.48272

Alçada: 164.9 m

Es la primera casa del poble situada a sobre la carretera que va a Vallgorguina, molt a prop de la línia que separa el terme amb Sant Celoni. Te el nº 22, i era del quarter 4. De planta rectangular Te adossada l'altre casa, coneguda com Cal Coix. Està formada per planta baixa i pis, on hi ha una petit habitacle per els amos. La teulada és a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana, i la porta te llinda plana. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogat com la casa de pagès de l’Anton Aubanell, i tenia el nº 22. Se sap per unes escriptures de la casa de cal Coix, que a l’any 1832, només hi havia una masia coneguda amb el nom de la Casa Nova d’en Pradell. Es pensava que una pedra gravada amb l’any 1887, que hi ha al mig de l’antiga era seguint l’alineació de la façana principal podria indicar l’any de la divisió de la finca, però al nomenclàtor de l’any 1860 ja existien les dues cases, i no es te cap més dada. Quan la finca es va partir per la meitat, cal Coix tenia les terres i vinya de davant de la casa i la Casa Nova les terres i vinya de la part de darrera. Conreaven blat i farratge, menjar pel bestiar, i verdures pel consum de la casa, feien pallers, i tenien bestiar. La vinya de la Casa Nova, era situada al NE de les dues cases, on després de collir el raïm, en un cobert tenien portadores i el trepitjaven. Ara és ple de pins. Per uns capítols matrimonials de l’any 1759, sabem que hi vivia en Francisco Montclús, paraire i la Josepa Pallora que l’any 1760 tenen un fill, en Josep Montclús Pallora. La Josepa va mori i en Francisco es torna a casar amb la Rosa Volart i tenen 5 fills, Isidre, Joan, Esteve, Francisco, i Josep. Aquest Josep es va casar amb la Raimunda Riera Prat i van tenir una filla la Josefa i ja vivien a cal Coix. En Pradell havia deixat escrit davant notari que la masia era per dos germans d’Olzinelles, en Josep Montclús Volar i el seu germà, que podria ser en Francisco Montclús Pallora, un germanastre de la primera dona. Però aquest home devia morir aquells dies mentre es feien els tràmits i llavors la casa va quedar pel seu nebot Antoni, que suposem que era un fill de l’Isidre, l’Antoni Montclús Masó, casat amb la Rosa Bosch Musachs tingueren 4 fills, Josep, Joan, Anton i Teresa. En Josep es va quedar a la casa i es casà amb la Mª Carme Coll Llibre i van tenir 7 fills, Josepa, Margarida, Pere, Eulàlia, i tres albats. A l’any 1914, en aquesta casa hi vivia en Pere Montclús Coll casat amb la Vicenta Romà Saurí que tenien 2 fills, Rosa i Joan. També hi vivia l’avi Josep Montclús Bosch. Aquest any 1914, van marxar a viure a Sant Celoni per raons de feina i la casa més endavant va ser llogada a Vicenç Puig Collell i la Teresa Bruguera Comes, que tenia dues filles casades Maria i Angeleta. Aquesta gent també havien viscut a can Xic Montasell, i llavors en aquesta casa s’hi van estar fins l’any 1970. A partir de l’any 1970 fins l’any 2000 hi van viure de masovers en Josep Fugaroles Ribas casat amb la Maria Rosell Ruiz, que havien tingut 4 fills, Montserrat, Mercè, Mª Rosa, i Gabriel. Actualment en Gabriel te les terres llogades, però ja no viu a la casa. “Partida Casanova d’en Pradell, vinya” (AM, Cadastre any 1947, núm. 73, f. 74-1)

1107. El Clot

Latitud: 41.63997

Longitud: 2.52548

Alçada: 279.2 m

Es al mig de les terres del Sot del Clot, arran del camí antic que va a Can Carcassès des de la carretera C-61. L’any 2017, aquest camí es va separar del costat de la casa i ara passar per un altre indret. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, aquesta casa no hi consta i per tant no sabem el nº que tenia, i actualment tampoc en te cap. Masia de planta rectangular no gaire gran, composta de casa d’amos i masovers, Està formada per baix i pis, i la teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana. Pertany al grup I. Actualment molt ben conservada, te 5 finestres construïdes amb una mena d’arc escarser de totxos. Aquesta casa ja la trobem documentada l’any 1381, en un establiment fet pel Sr, Ramon de Vilalba, de la casa de la Serra de Vallgorguina a Berenguer Carlet, de tot el mas Carlet. No sabem quan va canviar pel nom del Clot. A l’any 1911 hi vivia com a masovers, en Jaume Mora Musachs i la Francesca Pujades Musachs amb el seus fills, Maria, Teresa, Montserrat, Miquel, Joaquim i Jaume que hi va néixer. En Joaquim es va casar amb la Lluïsa Alomà Reverter i es van quedar a viure a la casa i l’any 1927 va néixer el seu primer fill, en Josep. A principis de l’any 1930 aquesta família va deixar la casa i van anar a viure de masovers a can Ricós. Aquest any 1930 hi van entrar com a masovers en Joan Puig Ripoll casat amb la Pepeta Tarrides Coll amb els dos fill Miquel i Rosa. En Miquel, es va casar amb la Joaquima Salicrú Plans, i en aquesta casa van néixer tres fills, Mercè, Joan i Roser. Aquesta família hi va viure fins l’any 1952, que marxaren cap a can Tanca. A l’any 1953 hi van entrar els últims masovers que hi van viure, eren en Joan Giró Vila i la Laura Tarres Pascual, amb els seus tres fills Teresa, Frederic i Jaume. A l’any 1993 van deixar la casa. Una part de les terres era de secà, però la seva majoria es podien regar, recollien l’aigua d’una font que hi havia al pati de la casa, en un safareig i també del torrent on hi ha la font del Clot. Tenien vaques, carro i cavall i aviram i bestiar pel consum de la casa, collien blat, farratge i feien pallers. La font del Clot era molt visitada per la gent que estiuejava al poble ja que si feien caminades. Hi havia una taula feta amb una roda de molí i unes pedres per seure. A la font hi ha gravada la data de 1782, i va ser restaurada l’any 1884. Al costat del patí de la casa hi havia un pi molt gros, que va caure l'any 1982 per la força del vent. Durant la guerra, l'exèrcit republicà, al voltant d'aquesta casa, hi va guardar material bèl·lic, es deia que hi havia l’estat major. En Miquel Puig Tarrides, després de la guerra, va patir represàlies, va ser enviat uns mesos a Osca, amb altres companys del poble. Aquesta finca havia estat propietat d’en Josep Mª Có de Triola i després cap a l’any 1945 la va comprar la Sra. Margarida Reixach Prat, que era casada amb l’Isaac Onofre Reixach. “Pi de grans dimensions que quedava situat ran el camí que va a can Carcassès. Va caure el dia 07-01-1982 per la força del vent” (RM) “Possessió anomenada el Carlet i el Clot, cereals, vinya bosc de suro i de fagina” (AM, cadastre del segle XIX, nº 254)

1108. Cal Coix

Latitud: 41.66867

Longitud: 2.48299

Alçada: 166.4 m

Es la primera casa del poble situada a sobre la carretera que va a Vallgorguina, molt a prop de la línia que separa el terme amb Sant Celoni. Tel el nº 23 i era del quarter 4. Casa que forma un sol cos amb la que hi ha al seu costat, coneguda amb el nom de la Casa Nova. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogat can Coix Aubanell com una casa de pagès i tenia el nº 23. La majoria de terres eren de secà. Les de sota la carretera es regaven amb l’aigua de la riera de Vallgorguina per mitjà d’una resclosa i després amb l’aigua d’un pou que van construir. Feien blat i farratge, menjar pel bestiar i verdures per la casa. Tenien vaques, carro i cavall i també feien pallers. Se sap per unes escriptures de la casa que a l’any 1832, només hi havia la masia coneguda amb el nom de la Casa Nova d’en Pradell. En Pradell davant notari va deixar escrit que la masia era per dos germans d’Olzinelles, en Josep Montclús Volar i el seu germà, que podria ser en Francisco Montclús Pallora, un germanastre de la primera dona. Però en Francisco devia morir aquells dies que es feien els tràmits i llavors va quedar per un seu nebot l’Antoni. La casa es va haver de repartir abans de l’any 1860 perquè en aquesta data ja constant dues cases, cal Coix Aubanell i la casa de l’Anton Aubanell. La vivenda de cal Coix es va edificar a sobre les quadres, trencant d’aquesta manera la fesomia que havia tingut la masia. També es va dividir la finca per la meitat, cal Coix tenia les terres i vinya de davant de la casa i la Casa Nova les terres i vinya de la part de darrera. A cal Coix, hi havia viscut en Josep Montclús Volar, casat amb la Raimunda Riera Prat, i la seva filla Josepa, que es va casar amb en Josep Pera Massuet, i tingueren 7 fills, Carme, Joan, Rosa, Isabel, Encarnació, Josep i Joaquima. En Joan es va quedar a la casa i es va casar amb la Antonia Pou Font, que tingueren dos fills, Joan i Josefa. En Joan es va casar amb la Conxita Freixes Fontanil i tingueren la Mercè, i aquesta es va casar amb en Joan Rovira Torrent i va néixer la Mª Rosa Rovira Pera, que es va casar amb en Joan Valls Davi i tingueren 3 fills Esteve Roser i Albert. En Josep Montclús Volar, anava coix, d’aquí be el nom de la casa. Diuen que aquest home va ser ferit a la cama en una de les guerres carlines, i va quedar coix. Per la data, podria ser en la guerra dels malcontents l’any 1827. Quan en Josep Pera Massuet, es va casar amb la filla d’aquesta casa, tenia l’obligació de que a la masia hi hagués un cavall per les feines del camp i per si havia d’anar-hi en Josep Montclús Volar. Darrera aquesta casa i la casa Nova hi ha un dels arbres més grossos de Vallgorguina, el Roure de la casa Nova que fa un perímetre de 3,10 metres i una alçada d’uns 18 metres. També al costat del Torrent d’Agrafull, hi ha el Pi de la casa Nova un exemplar de pi pinyer de 2,88 metres de perímetre i una alçada d’uns 16, 17 metres “Possessió anomenada del Coix, vinya de tercera” (AM, cadastre del XIX, nº 68 PV)

1119. Cal Cucut

Latitud: 41.65195

Longitud: 2.53101

Alçada: 356.7 m

La masia de cal Cucut es troba al costat solell del Sot de cal Cucut. Per la seva banda nord s'hi troba la Plana d’en Mora. Te el nº 33, i pertany al quarter 1. Es tracta d'una masia senzilla que ha estat ampliada en diverses ocasions. Es de planta rectangular formada per planta baixa i pis amb teulada a dues vessants. La porta principal té una llinda de semiarc amb la data de 1813 inscrita i una creu al mig. També té brancals de pedra als costats. A la façana principal, també hi ha dues finestres que tenen brancals de pedra plana amb motllures. L’any 1860 en el Nomenclàtor de la Província de Barcelona, aquesta casa ja hi apareix catalogada amb el nom de cal Cucut com una casa de pagès, amb el número 33. En l'època en què hi va viure en Josep Alomà Besa es va talar un tros de bosc del darrera de la casa per plantar-hi vinyes, però, actualment, tornen a ser bosc. També a sota de la casa hi havia una vinya i diferents feixes de conreu de secà, així com un tros de regadiu. En èpoques passades tenien bestiar per a la producció pròpia d'aliments de consum, com ara llet, ous, etc. També collien blat i farratge, i feien paller. El camí que porta a cal Cucut passa per can Gras del Pou, can Nonell del Sot i es va enfilant amunt fins trobar la Serra d’en Catarineu. Seguint el camí que va ascendint s'arriba a la casa. Fins l’any 1935 el camí era un petit corriol, però els diferents propietaris de les masies per on passava es van posar d’acord per fer-hi un camí ample. Joan Pradell Vilà va encarregar-se del projecte i la coordinació de l'obra. La fil·loxera que va afectar, també, les vinyes de Vallgorguina va fer que s’haguessin d’arrencar tots els ceps, entre els any 1885-88. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d’un any del que es pagava de la vinya a Rosa Lluñell Roure, que en tenia una en aquesta casa. Aquesta masia va ser comprada per Josep Alomà Tarrides l’any 1928 quan era masover de can Mora d’Olzinelles. En Josep estava casat amb la Rosa Reverter Bosch, i tenien dues filles, la Lluïsa i la Josepa. Quan va morir en Josep, l’any 1941, la Rosa va anar a viure a can Botella del Solell amb la seva filla Lluïsa, i la casa va quedar en propietat d’Antoni Palomé Alomà. L’any 1950 l'Antoni la va vendre a Martí Ribas, d’Arenys de Mar. L’any 1958 Antoni Palomé Alomà la va tornar a comprar. Entre els anys 1942-1950, hi van viure Jaume Mora Pujades i Antònia Oms Travesa, amb els seus tres fills: Josep, Maria i Pepita. Aquesta família l’any 1950 va anar a viure a Mataró. Des de l’any 1950 fins al 1972 hi van viure Miquel Font Montasell i Antonia García Hernández que tenien tres fills: en Manel, la Maria i la Montserrat. L’any 1973 Jordi Sugranyes Tarragó, mestre joier i membre de l'expedició catalana a l’Everest de l’any 1982, va comprar la casa i n'és l'actual propietari i habitant. “Francesc Nonell (a) Cucut. Per una casa en despoblat anomenada can Cucut” (AM, Cadastre del segle XIX, nº 75, PV) “casa masia anomenada cal Cucut, conreu, erm, Salvador Illa Pujades any 1923” (RP, Ll. 2, t. 48, f. 110).

1183. L'Hostal de la Font

Latitud: 41.66839

Longitud: 2.471

Alçada: 156.9 m

Casa situada al costat de la riera de Trenta Passes, quasi davant de l’encreuament que va a Santa Mª de Palautordera, entre l’autopista i la carretera de Granollers. Es del Veïnat de Tapioles. Té el nº 25 i pertany al quarter 3. Està formada per baix i pis, i la teulada és a dues vessants. La porta principal és d’arc de mig punt adovellada i te tres finestres de llinda plana. Pertany al grup II. A l’any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogat l’Hostal de la Font com una casa de pagès, i tenia el número 25. A l’any 1988 la font que li dona nom, treia un bon raig d’aigua. A l’entorn de la casa tenien força terra que podien regar amb l’aigua d’una mina que es recollia en una bassa. Al construir l’autopista l’any 1970, els hi va partir la finca i perderen molta terra de conreu. Tenien vaques, vedells, cavalls, collien blat i farratge i menjar pel bestiar i verdures per la casa. Feien pallers i tenien carro i cavall. Darrera la casa a l’altre banda de la autopista on actualment és bosc, abans hi havia la vinya d’aquesta casa on es collia raïm per fer el vi que bevien durant l’any. En el cadastre que es va imposar a partir de l’any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L’any 1790, aquesta casa pagava 10 lliures i 3 sous. L’any 1795, aquesta casa va contribuir amb 2 lliures per formar un cos de miquelets (guerra Gran 1793-95). Aquesta masia havia estat un antic hostal al costat del camí ral. També era coneguda com a l’Hostal dels Traginers. Se sap que a l’any 1870 aquesta casa va ser cremada i després va ser adquirida en subhasta per en Francisco Codony Rabell. Si van fer obres per arreglar-la, hi a més s’hi van afegir 2 cossos un a cada costat de la casa. Més endavant hi va viure en Joan Codony Rabella, casat amb l’Àngela Cassa que van tenir 2 fill, en Francisco i en Josep. En Francisco es va casar dues vegades, primer amb la Carme Pujolràs Rovira i tingueren tres noies, Pepeta, Rosita i Carme; i després amb la Rosa Pujolràs, que van néixer 6 fills, Tresina, Magda, Angeleta, Joan Lluïsa i Josep. Els últims propietaris que cuidaren les terres, eren el Joan Codony Pujolràs i la Conxita Masferrer Roquer, amb els fills Engràcia i Joan. En el cadastre que es va imposar a partir de l’any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L’any 1790, aquesta casa pagava 10 lliures i 3 sous. L’any 1795, aquesta casa va contribuir amb 2 lliures per formar un cos de miquelets (guerra Gran 1793-95). El dia 24 -04-1810, va mori a Vallgorguina en Josep Torrent, hostaler de la font, robat i maltractat pels francesos.(1) (1) Del llibre Miquel Grive i Maasó. Pàg. 203. “possessió anomenada de l’Hostal de la Font a Tapioles, vinya de segona” (AM, cadastre del XIX, nº 62)