Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina
(última actualització: 2024-10-27 20:16:23)
Masies
1256. Minaire cal
Latitud: 41.64778
Longitud: 2.52382
Alçada: 265 m
Aquesta casa és a la banda solella de la riera de Coll Senís. Pertany al Veïnat de Can Gras del Pou. Actualment, no té cap número, però és situada dins el quarter 1. Està formada per planta baixa, pis i la teulada és a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. Fa uns anys si van fer obres i es va convertir en dos habitatges, aprofitant diverses quadres, i ara ha perdut una mica la fisonomia antiga. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, no surt documentada, però per una rajola de sota la teulada que hi havia l’any gravat, sabem que es devia construir cap a l’any 1880 aproximadament.
En aquesta casa hi vingueren a viure, l'Esteve Alsina Gras i l'Eulàlia Masifern Terrades, amb els seus 4 fills, Josep, Josepa, Teresa i Salvador, que fins llavors vivien a la casa de la Carretera Vella núm. 58, també coneguda pel nom de Cal Minaire, ja que l’Esteve i els dos fills es dedicaven a fer pous i mines. De tota manera aquesta casa del poble, anteriorment era coneguda per can Patac, es devia dir cal Minaire perquè feien pous i mines. No es pot certificar, però podria ser que l’Esteve fos el que va construir la masia, per anar-hi a viure. És curiós que anessin a pagès, ja que la majoria de gent feia el revés anaven a viure al poble.
Després de l’Esteve, el seu fill Josep es va quedar a la casa i es va casar amb l'Eulàlia Montclús Coll que tingueren 4 fills, Pere, Rafael, Paquita i Maria. En Pere també va continuar a la casa i es va casar amb la Carme Fabregà Bosch, i d'aquest matrimoni van néixer en Pepito i l'Eulàlia. Llavors en Pepito es va casar amb la Margarida Roig Castañé i també van viure a la casa i tingueren 3 fills en Jordi en Xavier i en Josep.
En Salvador, un dels fills, de l’Esteve, va morir de la "guilla" quan enfondia un pou a ca la Llúcia, degut a que no hi havia aire per respirar. En Josep també s'havia dedicat a recollir falguera del bosc, que venia a Barcelona, per fer els rams de les floristes. Aquest home una vegada que anava a caçar, va caure i se li va disparar l'escopeta a la cama i li van haver de tallar. Això va passar al costat de la Pedra de l'Esquerda.
A sota la casa hi havien feixes de conreu, que una part es podien regar amb l'aigua d'una mina i l'altre amb aigua d'una resclosa de la riera de Coll Senís. Tenien bestiar i collien blat, farratge i verdures pel consum de la casa. Feien pallers de palla i farratge. En Pepito tenia carro i cavall i a més de les feines de la casa, es dedicava a traginar arbres que tallaven al bosc.
També tenien una vinya a Cal Paraire -la vinya del Minaire- on treien el raïm per fer el vi pel consum de la casa. Al costat de llevant de la masia hi havia tres vinyes que menaven els de cal Frare, can Cinto i can Bòtil.
Abans d'arribar a la casa hi havia un forn d'obra que segons ens va explicat en Pepito, s'havia fet servir en època del seu besavi. Actualment ja no en queda res.
Avui en aquestes cases, hi viuen fills d’en Pepito i la Margarida, en Xavier i en Josep.
'
1279. Negre cal
Latitud: 41.65755
Longitud: 2.48901
Alçada: 211 m
Aquesta casa era entre can Vador Martori i cal Tonedor. Sabem que el propietari de can Martori tenia dos germans i van construir 1 casa per cada un perquè s'hi quedessin a viure.
Descripció: Aquesta casa surt documentada l'any 1883 en un itinerari excursionista que passar per Vallgorguina, i en els plànols de quan es va fer el projecta de la carretera Nova, l'any 1860. També surt mencionada en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, amb el nom de cal Negre com una casa de pagès. Tenia el núm. 17, i era del quarter 4.
Història:
"Per una casa en despoblat anomenada cal Negre núm. 17 Josep Bertran "(AM, Nomenclator de l'any 1859) "Nom de la casa: Negre, casa de peó, distància tres quarts d'hora, un habitatge" (Cadastre del segle XIX núm. 6, PV "Cases en ruïnes o desaparegudes (entre cal Tonedor i can Vador Martori)" (LV, núm. 134, pàg. 6).
1281. Ninyo cal
Latitud: 41.62972
Longitud: 2.5084
Alçada: 327 m
Havia estat una vivenda no gaire gran, tenia baix i pis, llar del foc, porta i una finestra a la part de baix i una altre a l’estança de dalt. La trobem situada a la banda esquerra del Sot de la casa Nova, una mica més amunt de can Saleres, i separada uns 100 metres del camí. La part de la façana fa 5,34 metres i el lateral 5,05 metres. Hi havia viscut un home que feia de carboner i li deien el Ninyo. Actualment aquesta barraca està a la propietat de can...
El Ninyo havia tingut una vinya als Polletons.
1284. Noi Joan cal
Latitud: 41.64869
Longitud: 2.51689
Alçada: 237 m
És al Veïnat de Can Gras del Pou, a la banda solella del torrent del Pla de Vidal, quasi a sota de cal Ros. Tenia el núm. 20 i era del quarter 1.
Descripció: Masia de planta rectangular, formada per baix i pis, i teulada a doble vessant, ha estat ampliada i reformada. Té el portal i una finestra amb llinda plana. A les escriptures de la casa hi ha escrit el nom de manso Castellar. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Castellanet com una casa de pagès, i tenia el núm. 20 i era del quarter 1.
Història: En aquesta casa en temps de la guerra hi vivia un home que es deia Josep Coll Rocasalva (a Batet) que havia treballat de cercoler i havia vingut de Sant Hilari Sacalm. Va ser una de les persones que formaren el Comitè Local de Vallgorguina i també va ser president del sindicat la CNT.
A partir dels anys quaranta també hi va viure en Florenci Rovira i Font casat amb la Vicenta Reverter i Abadal. Havien tingut dos fills i van morir de petits. En aquesta època també era coneguda per can Florenci.
Les terres d'aquesta casa eren regades amb l'aigua que recollia una resclosa al torrent del Sot del Pla de Vidal. En Florenci també tenia una vinya al Pla de Vidal.
La masia i propietat era de Joan Gras Call i el seu fill Joan Gras Castañé i l'any 1957 la va comprà en Marc Utrillo Malwehy. En Marc es va casar amb la Roser Gibert i Villa i va tenir 5 fills, Rosa, Marcel·la, Berta, Marc i Roser. En Marc de jove jugava a futbol amb altres nois del poble i destacava per la seva alçada. La família Utrillo va fer obres a la casa i es va modificar. A partir de llavors ja s'ha conegut amb el nom de Ca l'Utrillo. Actualment hi viuen filles d'en Marc i la Roser.
"Per una casa en despoblat anomenada can Castellanet, núm. 5 propietaris Joan Gras de Can Gras" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 55) "Peça d'en Castellanet, dedicada a la vinya, a les terres anomenades antigament les Peces de la Rectoria, on després si plantarà pi pinyoner".
1292. Palaus can
Latitud: 41.66288
Longitud: 2.46592
Alçada: 180 m
Aquesta casa la trobem al final del carrer Sant Bernat a la urbanització Baronia del Montseny, al costat de l'autopista. L'any 1860, en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, aquesta casa no hi surt documentada.
Descripció: Masia de planta més aviat quadrada. També coneguda per can Palaus Nou, per diferenciar-la de can Palaus del terme de Santa Maria de Palautordera. Està formada per baix i pis. Té portes i finestres adovellades estil modern i un rellotge de sol mig esborrat a la façana. La teulada és a doble vessant. Aquesta casa era propietat d'en Francesc Masuet Bonamusa i després la va compra en Damià Mateu i Bisa, també conegut com en Mateu del ferro, ja que tenia una empresa de ferralla. En Salvador Rabella Reverter avi de la Maria Ribes Rabella, va veure construir la casa, als voltants de l'any 1876. Actualment, aquesta casa ha estat reformada, i ja no és cap masia.
Història: Hi havia viscut de masover en Salvador Rabella Reverter i la Maria Xampeny Pascual que van tenir dues filles la Maria i la Rosa. La Rosa va continuar a la casa i es va casar amb en Salvador Bigues Mont i tenien dos fills la Maria i en Josep. Després la Maria, es va casar amb en Pere Blancher Teixidor, i van tenir dos fills en Josep i en Salvador. L'any 1946, van deixar la casa.
Aquesta gent vivia del camp i el bosc. En Salvador Rabella, havia recollit roldor que venia a Arenys de Mar per fer tints. També collien aglans per vendre.
No hi havia massa terra, la majoria de secà que sembraven de blat, farratge, blat de moro i hortalisses per la casa. Tenien carro que anava amb les vaques, feien pallers de palla i sec i tenien moltes gallines i alguna vaca.
La casa tenia una vinya d'on treien el raïm per fer el vi de l'any. També hi havia un bosc, que actualment és la urbanització Baronia del Montseny.
En el cadastre que es va imposar a partir de l'any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L'any 1790, en Bonaventura Palaus, pagava 1 lliura i 17 sous. Quan encara eren a la casa de can Palaus antiga, que era en terme de Sta. M. de Palautordera.
"El 4 d'abril de 1727, en visita de l'Iltm. Sr. Bisbe de Barcelona Bernat Ximenez de Cascante a la present parròquia de Vallgorguina, confirmà: Miquel Palaus, fill de Jaume Palaus bracer i de Maria conjugues de Vallgorguina, padrí Pau Alzina, tots de la dita parròquia de Vallgorguina" (ADB, Ll. V Bap Vallgorguina 1710-1740, pàg. 107)
"Finca coneguda per mas Palaus i també heretat Raureda o Rauleda que es compon d'una casa de pagès i terreny unit, regadiu, camp, vinya, llevant-migdia, torrent de Reixac, migdia Josep Mulà, Jaume Roc, Jaume Martí, Ramon Calls, conegut per Salicrú, nord la riera de Trenta Passes, Josep Morató. Mercè Pla Deniel, any 1934" (RP, Ll. 3, t. 94, f. 350)
"Possessió anomenada d'en Palaus, vinya de tercera, propietari Francesc Palaus" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 50)
1307. Pau Gras can
Latitud: 41.6512
Longitud: 2.53027
Alçada: 335 m
Situació: Les restes d'aquesta casa són molt a la vora del Sot de Cal Cucut entremig d'una pineda i, no gaire lluny d’aquesta masia, que podem veure la seva façana.
Descripció: Actualment, només queden dues parets que formen un escaire, per aguantar la terra. A sobre hi devia haver la casa, construïda, però tota la resta de material ha desaparegut.
Història: La família de Can Pau Gras, potser va deixar aquesta casa i va baixar a viure al poble. A la banda de darrere la masia de cal Tallador, hi havia una altra casa, coneguda per la Caseta del Tayadó, i també per Can Pau Gras. No seria estrany, ja que la gent de moltes cases de pagès vingueren al poble quan va començar a créixer.
Al voltant d’aquesta casa hi havia les terres de conreu i també la vinya, encara es coneix pels pins actuals i les rases que hi havia a la vinya.
L'any 1795, en Pau Gras va contribuir amb 5 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95).
"Possessió anomenada d'en Pau Gras, cereals, secà, erms, propietari Francesc Gras" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 57) "Peça de terra paratge denominat Pau Gras. Andreu Aràbia Gras" (Trasllat de domini de finques any 1946).
"Paratge denominat Can Pau Gras, vinya" (AM, cadastre, any 1943, vol. II, núm. 5, f. 5-1).
1308. Pau Patac can (desapareguda)
Latitud: 41.64476
Longitud: 2.50811
Alçada: 221 m
Era una casa situada al costat de ca la Paula, unida per la seva banda del darrere. Es va cremar i va quedar en ruïnes i ja no es va reconstruir. Quan a ca la Paula van fer obres es va aprofitar alguna paret d'aquesta casa i avui és incorporada a la masia de ca la Paula, es coneix per la teulada. En el nomenclàtor de l'any 1860 surt documentada amb el nom de ca la Viela, i era una casa de pagès amb el núm. 10, del quarter 2.
Història: "Paratge denominat de can Pau Patac. Pau Rovira" (AM, cadastre, any 1943, vol. II núm. 138, f. 61-1) "Partida can Pau Patac, secà, ponent la carretera o carrer de Mataró" (Cadastre any 1943, núm. 138, f. 61) "Partida Pau Patac. Cossos, secà, ponent carrer de Mataró" (Cadastre any 1947, núm. 94, f. 96).
1346. Plana can
Latitud: 41.6461
Longitud: 2.51363
Alçada: 224 m
Casa del Veïnat de Cal Serrador situada a l'esquerra després de travessar el pont sobre la riera de Vallgorguina. Té el núm. 17 i era del quarter 2.
Descripció: Masia de planta rectangular. Està formada per baix i pis, i la teulada és a doble vessant. Quan la van comprar la família Plana, la van engrandir pel seu costat dret. Hi van fer una quadre pel bestiar i una pallissa. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, la trobem catalogada amb el nom de can Felis, era una casa de pagès, i tenia el núm. 17.
Història: L'any 1923-24, la família Plana van comprar aquesta casa i van baixar-hi a viure. Era en Josep Plana Riu, casat amb la Maria Roca Artigas i els seus dos fills Josep i Jaume. En Josep es va quedar a la casa i es va casar amb la M. Lluïsa Plans Andreu i tingueren dos fills Lluís i Josep. En Lluís va continuar a la casa i es va casar amb la Carme Perxachs Pinós que tingueren 3 fills, Josep Oleguer i Carme.
La família Plana cuidaven les terres que hi ha davant de la casa, que una bona part era de regadiu. Collien blat i farratges, patates, verdures per la casa i menjar pel bestiar, tenien vaques i vedells, i havien fet pallers. De primer tenien carro i cavall i més endavant tractor que també feien servir per al transport de llenyes quan tallaven arbres del bosc, ja que són propietaris d'una extensió força gran de bosc.
Segons el Nomenclàtor de la província de Barcelona, de l'any 1860, entorn d'aquesta casa, al costat de l'entrada, on hi ha l'esplanada per on passa el camí, hi havia una altre casa, can Janic amb el núm. 16. Diuen que estava enganxada a can Felix, i va ser comprada pel propietari d'aquesta casa, Josep Gibert i Gras, i en va formar una de sola. Després d'aquestes cases, per la numeració del cens, encara ens falta ca l'Axurit, devia estar en estat ruïnós, ja que no s'esmenta qui hi vivia, i tenia el núm. 18.
L'any 1923 en Josep Plana Riu, va ser una de les persones que va posar 500 pessetes per poder comprar la Sala, el local que tenia la societat els Previsors de Vallgorguina que posteriorment van fer tancar (vegeu la Vall núm. 367 d'abril de 2012).
"Domingo Gibert (a) Fèlix. Per una casa en despoblat anomenada can Fèlix, núm. 17" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 48) En Felis menava una peça de terra que duia el seu nom davant de can Virgili. Els Felis eren família nombrosa
"Per una caseta en despoblat anomenada can Janic, núm. 16. Vicenç Bosc. Nomenclàtor de l'any 1859. Nom de la casa Janich, casa de peó, distància sis-cents passos, un habitatge" (AM, Cadastre del segle XIX, núm. 14, PV) "Peça anomenada can Janic" (RP, LL. 4, t. 138, f. 384)
1523. Poc can (tapioles)
Latitud: 41.65797
Longitud: 2.46826
Alçada: 220 m
Aquesta petita masia és a uns 300 metres de ca l'Arbocer, al costat esquerre del camí que baixar fins a la carretera de Sant Celoni a Granollers. Pertany al Veïnat de Tapioles. En aquests moments no té cap número a la façana, però li correspon el 14 i era del quarter 3.
Descripció: És de planta rectangular molt senzilla, formada per baix i pis. La coberta és a dos vessants. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Poch com una casa de pagès, i tenia el núm. 14.
Història: Sabem que hi havien viscut diverses generacions de la família Pinós. De primer vivien a la casa en Jaume Pinós Rudons i la Rosa Vellvehi Patiras que van tenir 1 fill de nom Joan, que va continuar a la casa i es va casar amb la Dolors Pascual Perich i van tenir 4 fills, Josep, Julita, Mercè i Aurèlia. En Josep es va quedar a can Poc i és a casar amb la Maria Rabella Xampeny que van tenir 3 fills, Salvador Joan i Ramir. Aquest últim va viure a can Poc i es va casar amb la Maria Gras Xampeny i van tenir 5 fills, Roser, Carles, David, Marta i Fàtima. Aquesta última família van ser els que deixaren la casa l'any 1957.
Era una, casa que tenia unes 3 ha. de terra al seu entorn. Collien blat, farratge, menjar pel bestiar i verdures pel consum de la casa. Tenien vaques, i alguna vegada també havien criat vedells. Feien pallers i havien tingut carro i cavall. Compaginaven la feina de la casa, anat a jornal al bosc.
També entorn de la casa hi tenien 4 vinyes, d'on treien vi pel consum de l'any i una bona part el podien vendre així tenien uns altres ingressos. A la casa encara hi ha el cup, la premsa i diverses botes per guardar el vi.
El Sr. Joan Pinós Vellvehi havia recollit pinyes i en treia els pinyons per vendre al mercat de Sant Celoni i Cardedeu.
A Vallgorguina tenim documentades dues cases de pagès amb el nom de Can Poc, aquesta i la que hi havia al Veïnat de la Poca Farina. Segurament que les famílies antigament eren parents, ja que tenen el mateix cognom Pinós.
"Partida peça d'en Poc, també anomenada vinya, migdia, torrent de Tapioles, sureres i pinedes" (AM, cadastre del segle XIX núm. 83, PV).
1361. Pradell de la Serra can
Latitud: 41.64675
Longitud: 2.48981
Alçada: 326 m
La masia de can Pradell de la Serra és construïda al costat d'una plana, arran del camí que de la carretera de Vallgorguina va al Corredor. Té el núm. 7 i és del quarter 3.
Descripció: L'edifici, tal com és ara, va ser construït entre els anys 1842-1850, dates que figuren en diversos llocs de la casa. Hi ha habitatge pels amos i per masovers, i aquestes ampliacions varen ser fetes per en Josep Pradell i Cuch.
La casa queda tancada per dues grans portes i una lliça. Està formada per dos cossos de planta rectangular, un té baix i dos pisos, i l'altre a la banda de ponent, una galeria oberta amb arcs, i l'habitació dels amos que tenia tres finestres. La teulada és a dos vessants, amb el carener paral·lel a la façana. El conjunt te forma de L. A la part antiga hi ha diverses portes i finestres amb llinda de pedra plana. En canvi, a la part de nova construcció les portes que trobem amb dovelles són d'estil gòtic i d'altres de llinda plana d'un estil renaixentista avançat, així com la majoria de finestres. A la part posterior de la casa trobem una finestra emmarcada amb rajols. A la casa dels amos hi havia pintures al sostre i parets amb representacions de l'entorn de can Pradell i en altres sales fets i ciutats del món, aquesta decoració era de l'època barroca.
L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Pradell de la Serra com un caseriu important, i tenia el núm. 7.
Història: L'any 1920, hi varen entrar de masovers en Joaquim Mas Llavina, casat amb la Margarida Puig Fabrega que van tenir dos fills, Josep i Martí. A la casa hi havia quadres pel bestiar i el celler. Collien blat i farratge, menjar pels animals i també tenien aviram, carro i cavall i feien pallers. En Martí es va quedar a la casa amb els seus pares, i va viure fins a l'any 1991 que va marxar a ca l'Arbocer amb els seus parents.
Aquests masovers tenien una vinya a Tapioles, cap a la cara de ponent del Turó de les Guineueres.
Aquesta casa ja la trobem documentada l'any 1012, en el llibre "Notes Històriques del Bisbat de Barcelona de Mn. Mas" i en deien la casa d'en Paradell.
Entre els anys 1151 i 1157, per les disputes entre Riambau I del Montseny i l'ordre dels Hospitalers de Sant Celoni, per un testament, el comte Ramon Berenguer IV va dictar un laude que uns alous que Riambau I tenia en el terme de Vallgorguina, prop del Pradells, i Santa Eulàlia de Tapioles i el mas Ricós van passar a mans dels Hospitalers.
A la visita pastoral que el pontificat de Ponç de Gualba va fer l'any 1314 hi trobem el nom de Pradell, com a testimoni seglar d'aquesta casa, sabem que l'any 1310 es va tonsurar a Ramon de Pradells a Sant Celoni.
L'any 1362 en Pradells va pagar 13 sous i 9 diners com a contribució de la guerra que Pere el Cerimoniós mantenia contra el rei de Castella. (circular núm. 4 de l'arxiu Fidel Fita any 1960).
En el fogatge de l'any 1380 trobem documentat en Pradells, circular núm. 4 de l'Arxiu Fidel Fita 1960.(J.P.)
L'any 1497 es va fer un altre fogatge a Vallgorguina i en aquesta casa surt documentat en Pradell.
L'any 1515 es fa un altre fogatge a Vallgorguina i aquesta casa surt documentada com a Can Pradell de la Serra.
L'any 1517, l'Antoni Pradell va denuncià al ferrer de Sant Celoni Antoni Vila per haver tallat llenya d'alzina de la seva propietat. Era un dret que tenien que va portar moltes denúncies i baralles dels propietaris amb la gent que agafava la llenya.
L'any 1526, en Bernat Jalpí mercader de Sant Celoni va comprar una peça de terra a Bernat Pradell de Vallgorguina en terme d'Olzinelles al lloc dit l'arbosseda (AHFF núm. 1442).
L'11 de juliol de l'any 1553 el síndic de Vallgorguina Miquel Llunell va fer el fogatge del poble i es troba l'Esteve Pedrel.
L'any 1574 hi va haver una altra sentència que reconeixia els drets que tenien els habitants de Sant Celoni a agafar llenya dels boscos de Vallgorguina.
El dia 12 de novembre de l'any 1599, a l'era d'aquesta casa si va reunir les universitats de Vallgorguina i de la Serra amb el notari Josep Sorís, per aixecar acta de l'acord que s'havien de prendre, per poder comprar els termes de Vallgorguina i Vilalba Sa Serra. Per Vallgorguina hi van assistir, Bertomeu Palomer, Narcís Carcassès, Pere Llunell, Pere Castellar, Joan Pradell, Antoni Mascaró, Salvi Ricors, Bernat Plana, Llorenç Vall, conegut per Morell, Josep Plana, Antiga, vídua de Pujades acompanyada pel seu fill Antoni. En dies posteriors s'afegeix més gent de Vallgorguina concretament de can Pradell, Bernat Pradell. Del terme de Santa Maria de la Serra, hi havia Pere Bonamusa.
L'any 1646 hi ha un altre baralla per la llenya, Miquel Pradell va donar un cop de bastó d'alzina, que portava a Bernat Franquesa, mentre els seus companys marxaven ràpidament amb els animals.
L'any 1656, en Joan Pradell era síndic de Vallgorguina quan es pagaven uns diners pels allotjaments militars, perquè quan hi havia guerres, els soldats, no haguessin de viure a cap casa del nostre poble. (la Vall 337)
Els anys 1661 i 1665, la gent dels pobles veïns continuaven agafant llenya dels boscos de Vallgorguina, i les sentències eren igual que els anteriors. El dia 8 de novembre de l'any 1666 varen anar a Vallgorguina amb la destral que li oferia Pere Antich Mascaró i tallaren diferents classes de llenya en unes peces de Joan Morell i Miquel Pradell, perquè veiessin que havien d'acceptar-ho.
L'any 1753, es van fer unes obres per arreglar el Pont Trencat de Sant Celoni que travessa la Tordera i els pobles veïns havien d'ajudar. Les fustes que es feren servir eren de can Pradell de Vallgorguina. (del llibre Miquel Grivé i Massó pàg. 54)
L'Isidre Pradell, l'any 1766, es va oposar a pagar el Dret de Vigília que reclamava el rector i va participar en un plet amb altres propietaris de masies del Vallgorguina. Al final de la concòrdia els pagesos es varen comprometre a pagar algun quartà de blat a la rectoria, segons la casa.
Per un qüestionari que es va omplir a l'Ajuntament l'any 1770, sabem que en Josep Pradell era batlle de Vallgorguina, i en Francesc Pradell de la Serra era regidor.
En el cadastre que es va imposar a partir de l'any 1715 amb el Decret de Nova planta des de Madrid, els catalans van haver de pagar molts més impostos. L'any 1790, en Joan Pradell pagava 27 lliures, 10 sous i 3 diners. També en Francisco Pradell de la Serra que pagava 25 lliures i 14 sous.
L'any 1795, aquesta casa va contribuir amb 5 lliures per formar un cos de Miquelets, i en Salvador Pradell i Llunell, amb 1 lliure. (guerra Gran 1793-95)
Una època d'esplendor d'aquesta masia va ser quan hi va haver en Josep Pradell i Cuch, 1815-1875, es va casar amb una pubilla de can Castellar, que es deia Josefa Castellar Palaudories, i van tenir 2 fills Pau i Josep. Després el seu fill Pau Pradell Castellar, 1847- - es va casar amb Maria Vila Prat continuaren a la casa.
L'any 1815 aquesta casa portava suro als obradors d'Arenys de Mar. El transport ho feien carreters del mateix poble. En Pau Pradell era un dels propietaris importants d'alzines sureres. (pàg. 40 i 94) el llibre la indústria del suro a Arenys de Mar.
L'any 1851 en Salvador Pradell va signar un escrit en contra de la devolució a les arques de l'església d'uns diners que s'havien gastat l'any 1809 en la guerra contra els francesos per fer sometents. El Bisbe de Barcelona volia fer pagar aquells diners que s'havien tret de la caixa rectoral.
El 18 de gener de 1852, en Josep Pradell que era alcalde de Vallgorguina, demana al Bisbat que torni a deixar fer missa a Santa Eulàlia, ja que l'octubre de l'any 1851 ho havien prohibit. El Bisbe deia que l'església havia d'estar ben arreglada i ornamentada. Però no fou fins a l'any 1854 que el Bisbe va aixecà la prohibició, perquè el Sr. Pradell va afluixar i es va arreglar l'església i si va construir un altar dedicat a Sant Roc protector de la pesta. Sembla que en el fons de la qüestió, era que el Sr. Pradell, no pagava uns tributs a l'església, i per això no tenia el permís.
En Josep Pradell i Cuch, va ser la persona que va arreglar el dolmen de la Pedra Gentil, l'any 1855. El Centre Artístic d'Olot, en va fer una descripció l'any 1878.
L'any 1867, en Josep Pradell i Cuch, va construir el pont d'en Pradell. El director de l'obra va ser l'Agustí Quera Torras de Can Mestre de Cases. Per sota aquest pont hi ha un pas pel camí de la Timba, i també diuen per passar aigua per una resclosa. actualment, hi passa la Via Verda que uneix Vallgorguina amb Sant Celoni. (la Vall 223)
Arran del camí que va al Corredor hi ha la font de can Pradell que recull l'aigua d'una mina situada al bosc. Va ser construïda per en Josep Pradell i Cuch entre 1840-50.
L'any 1850, en Josep Pradell i Cuch, va adquirir i transformar l'església de Santa Eulàlia de Tapioles, afegint el campanar la façana abarrocada i els edificis i rectoria annexos.
La fil·loxera a Vallgorguina va fer que s'haguessin d'arrencar tots els ceps, entre els anys 1885-1888. Per aquest motiu la Diputació de Barcelona va perdonar el pagament d'un any de l'impost que es pagava de la vinya. En Pau Pradell Castellar, en tenia una a ca l'Arbocer, can Castellà i can Pradell.
L'any 1890, en Pau Pradell Castellar, era una de les persones importants com a viticultor del nostre terme (Cooperativisme i associació agrària de Catalunya)
L'any 1919, en Joan Pradell de la Serra, va ser una de les persones que van fer els tràmits per formar la Societat els Previsors de Vallgorguina. Aquesta entitat estava dividida en tres branques Cooperativa, Germandat i Saló Recreatiu.
Els Previsors de Vallgorguina, seguien la política de la Lliga Regionalista d'en Francesc Cambó, eren els de dreta, coneguts com els de Dalt.
L'any 1931, en les famoses eleccions de les "estaques" de Vallgorguina, en Pau Pradell i Castellar, no el deixaren votar.
Per anar al poble moltes vegades passaven per la drecera de can Pradell i llavors travessaven la riera de Vallgorguina per la passera de can Sumana.
Darrere la casa de can Pradell, hi havia el Banc de la "Despedida". Els propietaris solien acompanyar fins aquest banc a les persones que visitaven la casa per donar l'últim adeu-siau. També hi acompanyaven les persones que s'havien mort. Molt a prop a dalt el turó, hi ha la pedra del Gamarús que és un banc conegut amb aquest nom, perquè aquest rapinyaire nocturn acostumava a anar a cantar a dalt d'un pi que hi havia al costat d'aquest banc.
Durant la guerra els amos de la casa, varen marxar per por, o s'amagaren i llavors aquesta finca va ser confiscada pel comitè i ajuntament de Vallgorguina que hi tallaren arbres i dels diners que en treien, van fer moltes obres al poble. En aquesta casa durant la guerra hi van viure refugiats, gent que venia d'altres pobles per culpa del conflicte bèl·lic.
En aquesta propietat hi ha diferents arbres monumentals. El Pi Xi era considerat com un dels 5 pins més grans de Catalunya, es va morir l'any 1992. És situat al torrent del mateix nom. També al pla d'en Duran hi ha el Suro d'en Duran i al costat de la casa el Plàtan de can Pradell de la Serra.
Salvador Pou Pradell mort 1980, últim propietari
Oratori de can Pradell a la Mare de Déu del Remei (Gavin).
"En Pradells" (AACV, D0238. Cens de l'any 1362). Fogatge de l'any 1497) "Documents sobre fogatges de Montclús i de Montseny (segle XIV). Vers l'any 1380. En Pradell" (LV, núm. 150, pàg. 13) "Eteve Pedrel" (ACA, Secció del Reial Patrimoni, fogatge núm. 2598, any 1553, f. XXVII) "En Pradell" (ACA, Batllia General de Catalunya A-401 "Pradell Esteve, fill de Joan Pradell i Margarida, padrins Esteve Pascual, Elianor Sr. Pere, 9 de juliol de 1601" (ADB, Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604, pàg. 5) "Pradell Joan, 12 de maig 1603, Joan Pradell pagès d'aquesta parròquia, Margarida muller, padrins Bernat Portell i Patronila Alsina. Pere Domènech, vicari" (Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604, pàg., 22)
"Vuy que comptem 22 abril 1606 hobit de na Joana Pradell de Tapioles" (Ll. XXXIII Òbits Vallgorguina-Vilalba 1601-1645) "Pradell, Marianna, octubre 1606, filla de Bernat Pradell i Joana Pradell de Tapioles Vallgorguina, padrins Joan Cors de Montornès, Justina Bosch de Trenta Passos. Miquel Sala, vicari de Vallgorguina" (ADB, Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604, pàg. 57) "11 març 1619. Pradell, Margarida, filla de Bernat Pradell de la Serra i d'Elisabet muller seva" (Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604) "23 d'abril 1619,Puig, Margarida, Verendia, filla d'Antoni Puig i Elisabet muller seva, habitants en la casa Pradell de la Serra, padrins Antoni Mascaró i Margarida Montasella, tots d'aquesta parròquia" (ADB, Ll. I Bap Matr Vallgorguina 1601-1604) "30 de juliol de 1867. Projecte d'un pont que D. Josep Pradell i Cuch pretén construir per al pas de les seves propietats, a la riera de Vallgorguina. Memòria i plànols per a construir un pont de dos ulls per a pas de l'aigua i un pas lateral per a persones" (ADB, Caixa núm. 47 projecte de pont)
"Pi del Gamarús, pi pinyer situat darrera can Pradell de la Serra, on el gamarús s'instal·lava a la nit (RM) "El Pi Xic espècie pi pinyer, es troba entre el torrent i la serra que duen el mateix nom, molt a prop del Gual de ca l'Arbocer. Es diu així perquè prop seu hi havia el pi Gros que va ser tallat el segle passat. Actualment, és mort, era l'arbre més gros de Vallgorguina (AV pàg., 40) "Possessió anomenada d'en Pradell, vinya, propietari Josep Pradell de la Serra" (Cadastre finals del XIX, núm. 91, PV).