Directori de topònims de l'Associació Cultural Vallgorguina
(última actualització: 2024-10-27 20:16:23)
Cases del poble
1216. Mainou can
Latitud: 41.64717
Longitud: 2.51167
Alçada: 223 m
És la casa de la carretera Nova núm. 36. L'any 1860 quan es va fer el plànol per obrir la carretera Nova, aquesta casa encara no existia.
Té planta baixa i pis i un patí al costat esquerre de la casa. Entre els anys 2014 i 2015, s'ha remodelat de dalt a baix per posar-hi el Museu del Bosc i la Pagesia de Vallgorguina que va ser inaugurat el dia 26 de novembre de 2016, per la consellera de Governació de la Generalitat de Catalunya Sra. Meritxell Borràs i Solé.
En aquesta casa hi vivien en Josep Maynou Travesa i la Justina Puigvert Catarineu, amb els tres fills, Francisca, Esteve i Josep. L'Esteve Maynou Puigvert es va quedar a la casa i es va casar amb la Francisqueta Forners Bosch, i van tenir dos fills, Joan i Maria, solters.
Aquesta família tenien una mica de terra i avellaners al costat del cementiri, i feien feines del bosc. També tenien una vinya a la part baixa del Pla de Vidal.
La Maria havia fet de minyona dels Srs. Pio Robert la Porta, quan estiuejaven a Vallgorguina, També tenia cura de la neteja d'algunes cases, entre elles la del metge Josep Ferreres, quan vivia i tenia el consultori a can Soler.
Una dada curiosa que sabem d'aquesta casa, és que a l'entrada diuen que hi varen dormir en diferents dies un escamot dels carlins i un altre dels federals quan passaven pel nostre poble en una de les guerres carlines, hauria de ser la tercera entre 1872-1876.
L'any 1993, en Joan Maynou Fornés, va fer donació de la casa de can Mainou a l'Ajuntament de Vallgorguina a través d'un vitalici, quan hi havia d'alcaldessa la Sra. l'Aida Gonzalez Sánchez.
En aquesta casa s'hi havia fet un altar a les processons de la primera comunió i del Divendres Sant.
1218. Managuer cal
Latitud: 41.6475
Longitud: 2.50958
Alçada: 217 m
És la casa de cos de la Carretera Vella núm. 66. Actualment és arreglada, sense modificar la seva estructura antiga,només s'han oberet unes finestres. Comparteix la parcel·la amb la casa de cal Sabater que té l'entrada a la carretera Nova núm. 61. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i aquesta casa ja es deia Can Managué, i tenia el núm. 30.
Sembla que el nom d'aquesta casa venia de què havien fet mànecs, tallaven i aclarien perxades de castanyer i en feien feixos de bastons.
Hi vivia en Josep Salicrú Musachs i la Maria Galtes Torrent, que tenien 2 filles Josepa i Rosa. Aquesta es va quedar a la casa i es casar amb en Martí Busquets Borrell que era de Santa Coloma de Farners, i van tenir tres fills, Emili, Joan i Montserrat. En Martí era el que havia treballat fent feixos de bastons.
En Josep Salicrú Musachs, havia estat regidor, sacrista, i campaner, feia recapte per l'església. També havia sigut el cobrador de la Germandat de Sant Sebastià, passava per totes les cases que eren socis a cobrar el rebut, en deien "l'andador".
La Rosa Salicrú Galtes, havia estat una gran puntaire, feia moltes puntes de coixí.
Un germà d'en Josep, en Miquel Salicrú Musachs, quan havien acabat de passar a cantar les Caramelles, rifava els ous que havien recollit, i per fer-ho feia servir una virolla.
L'Emili Busquets Salicrú, fill d'en Martí i la Rosa, va ser la primera persona que va construir aparells de ràdio a Vallgorguina. Es va casar amb la Teresina Puigdomènech Mora i van marxar a viure a Barcelona. Van tenir una filla, la Montserrat.
En Joan Busquets Salicrú, havia fet de paleta i durant uns anys va ser president del Casal de la Gent Gran. Tenia una màquina de filmar i feia reportatges de molts llocs on anaven i del poble. Va fer una col·lecció de vídeos. Era solter.
Davant de la casa hi havia un hort que es regava amb l'aigua de la resclosa baixa segons un document de la col·lectivitat de regants a nom de Josep Salicrú Musachs. Any 1916. També tenien un tros de terra al pla del Forn, un altre al costat del torrent de can Palomer i unes avellanedes al costat del cementiri. Cuidaven una vinya a Can Gras de la Muntanya que hi collien raïm per fer el vi de l'any.
1227. Mario can
Latitud: 41.64512
Longitud: 2.50816
Alçada: 220 m
És l'última casa del carrer de Mataró i té el núm. 59. Es adossada a la casa de can Botella del Bac. Descripció: L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, trobem catalogada can Marsal com una casa de pagès, amb el núm. 9. També surt aquest nom a les escriptures actuals de la casa. Història: En Màrius Brisemont Granier era casat amb la Mercè Lluc i Serra, eren de Barcelona, i l'any 1931 van comprar aquesta casa. Aquest home era taxista de Barcelona i la seva filla Isabel Brisemont Lluc, es va casar amb en Josep Collado Xiva que era sastre. Fins fa poc hi vivia un fill, en Ferran. El Sr. Màrius, va llogar la casa a l'Antoni Beules Grau i la Carme Barri Gibert amb els seus fills Àngel i Agustina que hi visqueren des de l'any 1931, fins que hi renunciaren a viure l'any 1938. En aquells moments la casa ja estava molt malmesa.
L'Antoni Beules havia fet de cercoler, i tenia una vinya a can Morell on actualment hi ha el càmping de caravanes. L'Àngel Beules durant la guerra diuen que anava amb una moto i una pistola, feia por... Era molt revolucionari, va ser del comitè de Vallgorguina de la FAI.
Abans de compra la casa en Màrius, aquesta es deia can Bernabé, hi havia viscut en Demià Montasell, que era casat.
"Per una casa en despoblat anomenada can Marçal. Possessió anomenada els Cossos, propietari Francesc Travessa" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 127, PV).
1229. Marti can
Latitud: 41.64774
Longitud: 2.50951
Alçada: 217 m
És una de les cases senyorials del poble. L'edifici va de la carretera Nova a la Vella. L'entrada principal és per la carretera Nova i té el núm. 67. A la carretera Vella, era l'entrada del magatzem i la porta per anar al primer pis on hi havia la sala de Ball, i té el núm. 72. A la llinda hi ha l'any 1853. Sabem que antigament aquesta casa es coneixia amb el nom de can Miquel Paytuví, i l'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i aquesta casa es deia Can Minguet, i tenia el núm. 33.
Descripció: Aquesta casa havia estat un hostal conegut per can Joan, ja que el regentava en Joan Regàs Martí, i després el seu fill Martí va tenir la primera carnisseria del poble, que feien anar conjuntament amb l'estanc i el magatzem de gra que ja tenia. A sobre el magatzem hi havia la sala de la societat la Unió.
Història: Hi vivia en Joan Regàs Martí i la Rosa Maynou Pons, que tenien 5 fills, Martí, Llúcia, Carme, Francisca i Joan. En Martí Regàs Maynou es va quedar a la casa i es va casar amb la Rosa Gras Pujol i tenien 2 fills, Josep i Pepeta.
El fill d'en Martí, Josep Regàs Gras, va ser alcalde de Vallgorguina 1924-1930. Cal destacar que amb altres persones varen aconseguir portar l'electricitat al nostre poble pagant 15.000 pessetes. També va ser regidor en els fets del 6 d'octubre 1934-1936. Aquest home era casat amb la Sra. Francesca Mora Grau, i tenien 2 filles, Teresina i Pepita. La Francesca era la que portava el negoci de la carnisseria i l'estanc i a vegades l'ajudava una mica la seva filla Teresina.
La Teresina es va casar amb en Josep Salicrú Sala de Can Puigdemir i tenien tres fills Joan, Josep i M. Rosa.
Més endavant aquesta carnisseria la va portar uns anys en Joan Salicrú Regàs i la Teresa Gairalt Raspall i després quan en Josep Salicrú Regàs i la Teresa Torras Besa, van marxar de can Puigdemir van seguir ells amb la carnisseria i l'estanc, fins a l'any 2007 que va plegar la carnisseria i l'any 2014 van tancar tota la botiga.
Tenien l'escorxador del bestiar en un edifici que hi havia davant de cal Fuster a la carretera Vella, al costat dels horts, ara en el seu lloc si varen construir uns pisos. També davant de la carretera Vella hi havia un hort que es regava amb l'aigua de la resclosa baixa segons un document de la col·lectivitat de regants a nom de Joaquim Paytuví Badia, any 1916.
El primer telèfon de Vallgorguina es va instal·lar a la Rectoria, però entre els anys 1923-1930 va passar a can Martí on si va posar una centraleta. Als anys seixanta can Martí varen deixar-ho i es va posar uns anys a la Sala, fins que posaren les cabines a la plaça.
En aquesta casa tal com s'ha dit, a sobre el magatzem de gra que s'entrava per la carretera Vella hi havia el local de la societat la Unión, societat recreativa de caràcter polític monàrquic. Aquesta Sala tenia escenari que si havien representat obres de teatre i servia per a tocar l'orquestra els dies de les festes Majors. Es ballava amb música de manubri els dies de festa i diumenges. Tenia dues fileres de cadires de boga als caires del local per seure la gent. Ja la trobem documentada l'any 1910.
Aquesta societat es regia per uns estatuts i les juntes eren nomenades per l'assemblea per dos anys. La cotització dels socis era de 2 pessetes al mes els balladors i 50 cèntims els casats.
L'any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, fou elegit alcalde i president de la Unión Patriòtica, el Sr. Josep Regàs Gras 1924-1930 La majoria dels socis seguiren la política de la dictadura que era anticatalana, i feren una denúncia a l'altra societat que hi havia al poble, els Previsors, perquè tenien una bandera catalana al local que varen fer tancar i llavors va ser comprat per diferents socis i posaren el nom de la Passiva. Per aquests fets la Unió i el seu president foren motejats com els "Boira".
En les eleccions del 14 d'abril de 1931, un grup de gent de la Unión es va passar a Esquerra Republicana de Catalunya i varen canviar de local. Arreglaren un magatzem de Can Gras del carrer, davant mateix de la casa, que havia estat una fàbrica on dones del poble i anaven a cosir.
El passat dia 26 de gener, de l'any 2020, can Martí va fer dia de portes obertes per ensenyar la casa tal com ha quedat rehabilitada. Actualment, can Martí és un HUT (habitatge d'ús Turístic) amb una capacitat per a nou persones i on també si poden fer celebracions i reunions de grups de gent petits.
1255. Mestre de Cases can
Latitud: 41.64737
Longitud: 2.50982
Alçada: 218 m
És una casa de cos de la carretera Vella núm. 60, cantonada amb el carrer de l'Església, que comparteix parcel·la amb la casa de Can Perebiel que té l'entrada per la carretera Nova núm. 55.
Descripció: Es deia aquest nom perquè l'home, Josep d'Asis Gras Calls havia estat mestre d'obres. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i aquesta casa ja es deia Can Mestre de Cases, i tenia el núm. 27. Té un portal d'arc escarser adovellat i a sobre la pedra central de la llinda hi ha gravat un cristograma amb el símbol de la paraula Jesús.
Història: Hi vivia en Josep d'Assís Gras Calls, casat amb l'Antònia Lleonart Lleget i tenien 6 fills, Josepa, Josep, Teresa, Elvira, Esteve i Agustina. En Josep es va quedar a la casa i es va casar amb la Quimeta Quera Miret i tingueren dos fills Joaquim i Adelaida. En Joaquim es queda a la casa i es va casar amb la Maria Perfontan Lasus i van tenir 2 fills, Antoni i Rosa Victòria.
La Quimeta de Can Mestre de Cases, era filla de l'Agustí Quera Torras i l'Adelaida Miret Aligué. L'Agustí era arquitecte i havia dissenyat Can Pradell de la Serra, el Pont d'en Pradell i Ca l'Alzina Nou (Sant Celoni). La relació amb la família de Can Mestre de Cases ve del fet que quan la Quimeta, d'infant, va necessitar una dida la duguessin a Vallgorguina perquè l'Antònia, que criava l'alletés, com en aquells moments era costum de fer. (Victòria Gras)
Durant la guerra, la Quimeta quan anava a buscar el correu a Sant Celoni, va ser la persona que va trobar l'Antic de Cànoves mort al costat de la carretera a can Pradell de Baix.
Aquesta dona va saber que els republicans volarien el pont de la Cooperativa en la retirada, i va sortir de casa per avisar els veïns, i en aquell precís moment hi va haver l'explosió amb tan mala sort que una pedra li va tocar a la cama, i d'aquest va morir.
En Josep Gras Lleonart, entre altres coses havia fet de carter del poble. Anava cada dia a Sant Celoni a buscar les cartes, primer ho feien a peu, però després hi anava amb un carret i un burro i a més aprofitaven el viatge per fer encàrrecs de la gent de Vallgorguina. A partir de l'any 1923 en Josep també va ser l'agutzil de l'Ajuntament.
En Joaquim Gras Quera es va casar amb la Maria Perfontan Lasus. Aquest home havia estat d'Ajuntament, en època de la República i li agradava molt escriure. Va publicar diferents llibres, L'infern en el paradís, Escenes del tango la Guilla Blanca, i també escrivia i publicava molts articles de Vallgorguina i altres en diaris i revistes literàries com la Veu de Catalunya. Durant molts anys es va cuidar del lloguer de cases del poble i també de pagar impostos a l'administració.
En aquesta casa s'hi reunien un grup d'homes del poble per parlar dels fets que passaven en aquells moments, en Clavell, en Pradell, el Sr. Ferrusola, el Sr. Carles i altres que s'hi trobaven circumstancialment.
A can Mestre de Cases era el lloc on la gent del poble i de pagès de Vallgorguina, i deixava els encàrrecs per al metge Barri si hi havia un malalt i havia de visitar-lo o per receptar-li un medicament. Així quan el metge Barri de Sant Celoni, anava a Sant Iscle de Vallalta, passava per aquesta casa per si tenien qualsevol encàrrec per a ell.
La Sra. Maria Perfontan, dona d'en Quimet, havia donat injeccions a la gent quan li feia falta -els antibiòtics, que s'havien d'administrar cada tres hores, fos de nit o de dia- i curava les nafres i ferides de qui ho necessitava.
Davant de la casa hi havia un hort que es regava amb l'aigua de la resclosa alta segons un document de la col·lectivitat de regants a nom de Josep Gras Lleonart, any 1916. També tenien un tros de terra al sot de Can Sumana, conegut pel Pla d'en Mestre de Cases, que podien regar amb l'aigua del torrent per mitjà d'una resclosa.
La Rosa Victòria Gras ha estat doctora en filologia, dramaturga, poeta, podem dir que ha cultivat i treballat molts camps de la nostra cultura.
A la façana de la casa hi ha una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
L'any 1795, en Francesc Gras mestre de cases va contribuir amb 3 sous per formar un cos de Miquelets (guerra Gran 1793-95)
"Possessió situada al torrent d'en Planells, cereal secà, de tercera, prop. Francesc d'Assís Gras (a) Mestre de Cases" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 522).
1278. Nane cal
Latitud: 41.64746
Longitud: 2.50964
Alçada: 217 m
En aquesta parcel·la si va construir una casa de cos que va de la carretera Vella a la Nova. Té el núm. 64. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i aquesta casa ja es deia Cal Nané, i tenia el núm. 29.
Descripció: No sabem de què bé el nom d'aquesta casa. Anys enrere, era més baixa i llavors s'hi van fer obres per deixar-la tal com és ara, i per la banda de la carretera Nova, si va construir un pis a sobre el porxo.
Història: Hi vivia en Josep Campàs Cot i la Margarida Pujades Musachs, amb 3 filles, Carme, Teresa i Maria. La Carme es va quedar a la casa i es va casar amb en Joaquim Roig Bachs que tingueren 2 filles Neus i Margarida i aquesta es va casar amb l'Antoni Palomé Massó, i va néixer la Núria Palomé Roig que es va casar amb en Manuel Puigdomènech Mora i van tenir dos fills, Enric i Josep.
En Josep Campàs Cot va ser alcalde de Vallgorguina 1894-1904, i també havia format part de la Junta del Cementiri, quan encara si feien obres per condicionar-lo. L'any 1903, proposà, arreglar amb un gual pont el camí que travessa la riera de Vallgorguina pel carrer de Mataró, ja que sempre estava en molt mal estat. El Sr. Ramon de Valls i de Feliu, propietari de can Vilar i altres boscos de l'entorn, va dir que pagaria el que fos si es feia. Al final aquesta obre no es, va fer fins a l'any 1937.
A més d'alcalde havia sigut jutge de Pau i l'any 1918, va ser president de la Germandat de Sant Sebastià i en una altra època administrador d'un altar de l'església.
En Josep, també va ser procurador de les cases del Clot, cal Tonedor i can Pujades i era cap de colla d'un grup de gent que treballava al bosc.
Davant de la casa hi havia un hort que es regava amb l'aigua de la resclosa baixa segons un document de la col·lectivitat de regants a nom de Josep Campàs Cot, any 1916.
Feien de pagesos, i de traginers conreaven les terres conegudes com el Sot del Nané que regaven amb l'aigua del torrent, mitjançant una resclosa que portava aigua de la riera a una bassa. També en conreaven al Pla del Forn. Tenien vaques, collien blat i havien fet paller davant de l'hort. També menaven una vinya a can Morell.
Actualment, en Josep Puigdomènech Palomé, fa de negociant de llenya. On hi havia els camps del Sot del Nané, i tenen una màquina per estellar-la i després amb un camió la reparteixen a la gent que els hi demana.
En aquesta casa si feia un altar per les processons de la primera comunió i del
Divendres Sant.
1301. Patac can
Latitud: 41.64733
Longitud: 2.50995
Alçada: 218 m
És una casa de cos de la carretera Vella núm. 58. La parcel·la va de la carretera Vella a la Nova. L'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i aquesta casa ja es deia Can Patach i tenia el núm. 26.
Descripció: És l'última casa del poble que conserva el pati sense edificar. Té una portalada rodona i un rellotge de sol a la finestra amb l'any 1794. El nom de Can Patac no sabem de què ve. És una de les cases antigues del nucli urbà. A principis del segle XX s'havia dit Cal Minaire.
Història: Hi vivien l'Esteve Alsina Gras i l'Eulàlia Masifern Terrades amb 4 fills, Josep, Teresa Salvador i Josepa. La Teresa es va quedar a la casa i es va casar amb en Josep Travesa Campeny i van tenir 4 fills, Martí, Dolors, Ramon i Salvador.
En Salvador es va quedar a la casa i es va casar amb la Maria Serra Masgoret de can Clarens, i van tenir 5 fills, Josep, Laura, Jordi, Mati i Lluís.
En Martí Travesa havia fet de campaner dels anys 1917 al 1927. Després de la guerra, va anar a viure a Mataró.
El seu germà Ramon Travesa va anar a la guerra i va agafar les febres palúdiques, i va morir en un hospital militar el gener de 1939.
En Salvador Travesa, durant uns anys va anar d'ajudant amb el camió de la llet d'en Ramon Gras Radó.
Davant de la casa hi havia un hort que es regava amb l'aigua de la resclosa alta segons un document de la col·lectivitat de regants a nom d'Eulàlia Masifern Terradas. Any 1916. També portaven una peça de terra a prop de can Pujades que era de la seva propietat. Feien paller davant de la casa.
De les vinyes que hi havia en el Turó de Can Tomàs, la família de Can Patac en cuidava una i feien vi pel consum de la casa.
La casa de Can Patac Xic havia estat quadres de bestiar, fins que es va casar la Dolors Travesa que la van arreglar.
La Teresa Alsina Masifern, amb altres dones del poble, varen aconseguir que no es cremessin els bancs de l'Església, increpant a uns homes de la FAI que ho volien cremat tot.
En aquesta casa l'any 1963, la Maria Serra, hi va posar una perruqueria, que va portar durant dos anys. Després la va portar la Montserrat Travesa Blanc i més endavant la Teresa Gómez Ventura i la seva germana Rosa que eren de Sant Celoni.
"Possessió anomenada la Bomba d'en Patac, cereals, vinya, bosc de fagina, erms" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 108, PV)
1313. Peix cal
Latitud: 41.64692
Longitud: 2.51122
Alçada: 219 m
En aquesta parcel·la hi havia una casa de cos a la Carretera Vella i l'any 1860 en el Nomenclàtor de la província de Barcelona, l'Ajuntament de Vallgorguina va haver de canviar la numeració dels carrers i es deia can Bonic, o cal Peix i tenia el núm. 8.
Descripció: Aquella casa ja no existeix, es va transformar, cap a l'any 1955, a la part de la Carretera Vella s'hi va fer un garatge, i a sobre si va fer una habitatge amb entrada per la carretera Nova. Es va dir can Ricós, i té el núm. 21.
Història: A la casa antiga hi vivia l'Antoni Tarrides Gibert i la Dolors Barri Rovira, amb la seva filla Paquita. Aquesta noia es va casar amb en Jaume Catarineu Teixidó de cal Nunci i va anar a viure a casa seva al carrer de Mataró. Des de llavors aquella casa, també es va conèixer amb el nom de ca la Peixa.
Quan l'Agustí Valls Miró i la Maria Paytuví Gras, van tenir la casa arreglada i baixaren a viure, fins que van morir. No tenien fills.
L'any 2000 ho va comprar en Manolo Cosano Vilches i la Catalina Martinez Najera i actualment hi viuen.
Podria ser que el nom de cal Peix sigui perquè hi va haver un propietari que es deia Josep Miralpeix segons el cadastre del segle XIX.
"Josep Barri (a) Bonic. Per una casa situada a la carretera núm. 8 (AM, Cadastre del segle XIX, PV)
"Possessió anomenada la peça del Bonic, de la Rectoria, cereals, vinya, erm, propietat Josep Barri (a) Bonic" (AM, cadastre del segle XIX, núm. 3, PV)
"14 octubre 1781 en les fonts baptismals de l'Església parroquial de Sant Andreu de Vallgorguina per mi Ramon Rafols pvre. Font batejat, Andreu, Pau, Anton, fill legítim i natural de Pau Miralpeix bracer de la dita parròquia, Elisabet Miralpeix i Riera conjugues natural de Fuirosos sufragània de Montnegre" (ADB, Ll. VIII Bap Vallgorguina-Vilalba 1763, pàg. 137) "30 novembre 1790 en les fonts baptismals de l'església parroquial de Vallgorguina per mi Rafols pvre. Font batejat, Anton, Joan, Andreu, fill legítim i natural de Pau Miralpeix bracer de Vallgorguina, natural de Fuirosos" (Ll. VIII Bap Vallgorguina-Vilalba 1763, pàg. 245)
1318. Pep Sec can
Latitud: 41.64869
Longitud: 2.50823
Alçada: 214 m
Era una casa de la carretera Nova de planta baixa i pis i un patí a la banda de darrere la casa on hi havia el galliner i un hort. Tenia núm. 78.
Descripció: Es deia aquest nom perquè l'home de la casa estava molt prim. En aquests moments la casa ja no existeix, perquè es va estimbar l'any 1974 i si va construir el bloc de pisos que hi ha actualment i, tenen el núm. 78-76.
Història: Hi vivia en Joan Tarrides Pons casat amb la Mercè Torras Palomer i tenien quatre fills. Pepet, Rosita, Pere i Joan. En Pepet es va quedar a la casa i es va casar amb la Carme Raimi Tarrides i tingueren un fill en Salvador. En Joan era solter hi va viure també a la casa.
Es dedicaven principalment a les feines del bosc, tallar arbres i fer carbó. També havien treballat a can Jordi quan recollien l'escarrotxa de suro per fer tints i tenien el magatzem a Sant Celoni.
Tenien unes feixes de conreu entorn de Can Clarens, un tros de terra al Pla del Forn i un altre al Pla de la "Noria". A Can Clarens també hi tenien una vinya situada sobre els horts de Cal Fuster, i el camí de la casa. Hi treien el vi pel consum de l'any.
Abans de viure-hi aquesta família, la casa era coneguda amb el nom de cal Cerdà, ja que la gent que hi vivia havien baixat de la Cerdanya.
Entre aquesta casa i la Cooperativa Nova hi havia un espai sense edificar per on passava un petit torrent que recollia l'aigua de la Solana fins al Torrent del Riu Sec. Actualment, aboca l'aigua a la claveguera del carrer del Sol.
1321. Pepet Rafel can
Latitud: 41.64712
Longitud: 2.51243
Alçada: 225 m
És la casa de cos de la carretera Nova núm. 22 situada al costat de la Sala. L'any 1860 quan es va fer el plànol de la carretera Nova, aquesta casa encara no existia.
Descripció: La casa era la part habitable de la Sala. Té aquest nom perquè l'home de la casa es deia Josep (Pepet) i Rafel perquè havia viscut a la casa de pagès de can Rafel, del veïnat can Gras del Pou, va vendre la masia l'any 1944 i va comprar aquesta casa al poble per baixar-hi a viure. Abans es coneixia amb el nom de ca la Doloretes, pel nom de la Sra. Dolors Pascual i Sayol. L'any 1917 en Pere Pascual de Mataró, va vendre la Sala a la Societat Buena Fe de Vallgorguina.
En Pepet Rafel tenien cura de la terra que hi havia darrere la casa i una vinya coneguda pel seu nom, situada a la part baixa del Pla de Vidal.
Història: En Josep Tarrides Alsina era casat amb la Paquita Alsina Montclús i tenien un fill en Rafel. En Josep va ser una de les primeres persones de Vallgorguina que va construir aparells de ràdio per vendre'n. Era electricista i entenia en electrònica. Va ser el que va posar l'electricitat a la Sala Germanor.
El fill, Rafael es va casar amb la Lola Boada Dilmé i tingueren quatre fills Eva, Rafael, Sònia i Ester. Cap a l'any 1975 en aquesta casa si va obrir un bar conegut pel nom de ca la Lola, nom de la mestressa i més endavant a la part de sobre la Sala si va construir un restaurant portat per la mateixa família. El bar es va tancar l'any 2013.
En Josep Tarrides, va ser el primer soci de l'entitat Palestra que va ser presentada a Vallgorguina l'any 1933, pel seu secretari general Josep M. Batista i Roca. També gràcies a ell es va tornar a poder ballar el ball de bastons l'any 1981, ja que havia fet un enregistrament en una cinta casset, en una actuació feta a la Sala.
En Josep va començar a construir una casa tocant al camí del cementiri, però no es va acabar mai. Actualment hi ha el dipòsit de l'aigua.